Hi ha tanta gent que s'atreveix a rallar de la nostra llengua que supòs que jo també ho puc fer. Ja han passat molts d'anys des d'aquell dia que, a s'àvia meva -i ho sé perquè ella m'ho va explicar- la van multar per rallar en menorquí.
Però tants i tants anys més tard, sembla que la cosa encara no està aclarida. I la prova és que des de les instàncies de l'administració pública -ara un jutge, ara un policia, ara un metge, ara un funcionari emprenyat- no hi ha manera que s'aturi aquest vici espanyol de tractar-nos de gent de segona quan la rallam «allà on no toca».
DARRERAMENT, a més, les campanes toquen a morts cada vegada que qualque expert xerra sobre el seu futur. Però així i tot es diria que la seva presència a l'escola, pels atacs que rep, és un escarni contra aquests quatre-cents milions d'individus que, segons ens van recordant, rallen la que és bona de ver i per a tot.
És inquietant, la història d'Espanya. Intel·lectuals, monarques, dictadors, presidents democràtics... Ja fa un parell de segles que ens van recordant que som espanyols. Però no ho deven tenir tan clar com diven, si no ens reconeixen els mateixos drets lingüístics que es reserven per a ells.
La pregunta que mai no es fa, ni ara que hem de creure que hi ha democràcia, és aquesta: què fa l'Estat espanyol per defensar la nostra igualtat de drets lingüístics amb la dels altres ciutadans? El rei, el president del govern? No record cap discurs seu que faci quadrar qui hi estigui en contra. Ni cap llei que reconegui la igualtat i aturi els peus a qualsevol individu que no la respecti.
Però és que hi ha una cosa que és evident. De psicòleg. Ens han capolat durant tants d'anys -segles- que, tret de qualque eixelebrat, ningú no qüestiona que són ells qui te la raó. Tota la raó. I consentim a dir, fins i tot, que és una qüestió d'educació baratar de llengua quan mos ho posen cru. Una qüestió d'educació i no de drets... Què trobau?
Clar que aquest exercici colonial té els seus col·laboradors locals, com no podria ser d'una altra manera. Són tot aquest exèrcit d'«experts» que asseguren que el problema del menorquí és la mala companyia del català. Compta tu. Escriven llibres i tot per demostrar que una cosa i l'altra no són la mateixa cosa.
2 SI ENS CREGUÉSSIM les seves teories, el resultat seria que cap de les llengües conegudes del món no existeix. Perquè totes totes tenen infinitats de varietats i diferències dialectals. Moltes més que les que hi pugui haver entre el català de Menorca i el de Barcelona o el de Lleida o el d'Alcoi o el d'Andorra...
O és que mai no han sentit rallar el castellà de Granada o el de l'Argentina? O és que, si saben anglès, no han vist com de diferent el rallen a cada barri de Londres o a cada poble dels Estats Units? Molt poc món deven tenir aquests esquarteradors del menorquí si no han reparat que totes les llengües poden arribar a tenir multitud de varietats sense deixar de ser la mateixa llengua.
2 EL PECAT DELS que sabem -perquè és mal de fer no saber açò- que el menorquí és una de les varietats del català, i de les més riques, és que aspiram a tenir una cultura normal en el segle XXI. Una cultura en què continuarem rallant el nostre dialecte -per descomptat-, però sense renunciar al domini de la llengua estàndard pròpia de totes les comunitats que rallen català.
Quina cosa més poc enginyosa que acab de dir! Perquè és el mateix que fa cada dia un castellanoparlant, i un francès i un alemany i un anglès... I tothom a qui se li respecti la llengua pròpia dins el seu territori propi.
I si abans ja era necessari, el món de les tecnologies ara ho ha fet imprescindible. N'hi ha prou de remenar per internet per tenir consciència d'aquesta necessitat. I a mesura que les màquines rallin -i ja ho fan- encara serà més imprescindible. Mal futur té una llengua si no disposi d'un estàndard que es pugui adaptar a aquest nou món. I per sort el menorquí, com a català que és, el té.
I si el té és perquè ens hem espavilat, fent una feina que en els altres casos han fet els estats. En el cas del castellà, va ser el rei borbó Felip V qui va iniciar el seu estàndard, amb la creació de la Real Academia Española. Per lleig que sembli, el mateix any en què prohibia l'ús oficial del català.
No és el mateix tenir un Estat a favor que en contra. I a la vista del punt en què mos trobam, sembla que l'hi continuam tenint.
