El monòlit emèrit

Noticias relacionadas

Ous, oli, salses, història i ficció

Más noticias relacionadas

El tema del monòlit de l'Esplanada de Maó és, més o manco, el mateix. La prudència de Consell i Ajuntament a l'hora de valorar la negativa de Madrid a esbocar-lo (de nou el PSOE balla la yenka) demostra que la cosa va més enllà d'una peça de nul valor artístic o patrimonial. Torna a ser el debat sobre símbols de sempre, entre els partidaris de donar només una mà de pintura a les bigues de l'estat amb aluminosi i els que creim que ja és hora d'acabar amb els equilibris per calmar nostàlgics de la transició.

A més, el monòlit s'ha d'esbocar, senzillament, per una raó indiscutible: és molt lleig. El que passa és que no ens fa mal als ulls perquè es troba a una part de Maó que, malgrat la seva ubicació estratègica, és molt lletja, amb quarters abandonats, una plaça de disseny incomprensible, voreres claustrofòbiques entre ofensives barreres de metall, i una cruïlla d'accés a l'estació de busos i a la zona restringida del centre caòtica, inapropiada i confusa. Entre un desastre global urbà, no molesta tant. Es dissimula. Com l'emèrit va dissimular còmodament les seves tramoies entre un exèrcit de polítics corruptes, malaguanyats privilegis, empresaris omnipotents, el conservadorisme social més ranci i el centralisme cañí abraçats a la bandera. I als monòlits, també.