Un estudi recent i de dubtosa utilitat revela que els pares de Balears i Canàries són els que millors pagues donen als seus fills. La raó de tanta generositat podria ser que els pares coneixen bé el sobrecost de viure a una illa i abonen als seus fills un peculiar plus d'insularitat juvenil, similar al que reben treballadors públics. I és que, com exposava fa poc una metgessa que marxa després d'uns mesos de Menorca, per conèixer les dificultats de viure a una illa s'hi ha de viure un temps.
El seu testimoni demostra que serveixen de poc els insistents relats reivindicatius dels illencs autòctons sobre aquestes dificultats, que es dilueixen en les orelles dels forasters com a exageracions capritxoses o laments rutinaris. Per saber el que és viure a una illa han de viure a una illa. Però no només pel que fa als preus propis de la Calle Serrano o a un aeroport que a l'hivern té menys varietat de rutes que els caballitus de la fira. També per les coses bones. Viure a una illa petita permet descobrir que una frontera tan alta com el mar és al mateix temps un luxe d'infinites possibilitats, o que el sobrecost de les mercaderies és el preu de l'entrada a un bucòlic spa natural gairebé al portal de casa, o que l'habitatge al qual costa tant accedir inclou seguretat, tranquil·litat, humanitat i proximitat.
Tot s'ha de valorar. Els que hem escollit viure a l'Illa amb aquestes dificultats, i sense cap plus, no som masoquistes, milionaris ni idiotes, com pot semblar pels relats dels funcionaris que protesten o marxen. Coneixem les dificultats, i som ben conscients que reduir-les, en general, per a tothom, amb plus o sense al jornal, seria el més efectiu, just i beneficiós. Tindríem més metges, policies i diners a la butxaca. La metgessa va donar una bona idea per fer-ho possible. Que vinguin a viure aquí una temporada aquells que neguen o relativitzen les dificultats i, per açò, eviten solucionar-les. Gaudiran del mar i la tranquil·litat, comprovaran que no són coses barates i els seus fills ho agrairan.
