Al temps dels meus avis era la Divina Providència o l'Esperit Sant qui decidia el destí de les persones, dels seus mals o de la seva bona sort, però ara són els algoritmes els que han pres el control. Segur que n'hauran sentit rallar.
Com escrivia Toni Pou en un article molt aclaridor al «Ara», cada dia generem dades sense adonar-nos-en. Quan ens llevem i encenem el llum, donem informació que les companyies elèctriques utilitzen per gestionar la xarxa elèctrica. Quan engeguem l'aigua per dutxar-nos, tres quarts del mateix. Quan comprem amb targeta, quan utilitzem un cercador o interactuem a les xarxes socials, encara generem més informació. Aquestes plataformes recullen una munió de dades sobre què mirem, a quina hora, quant de temps ho mirem, amb qui ens relacionem, què diem, la velocitat a què llegim, la velocitat a què teclegem i un llarg etcètera de dades i més dades que cada cop es poden processar amb algoritmes més potents i sofisticats, que, al seu torn, cada cop tenen menys supervisió humana.
Els guia un sol objectiu: predir què farem o què ens agradarà. Les xarxes socials són un gran cultiu i per això provoquen la creació de les anomenades bombolles o càmeres de ressonància. Per mantenir la gent connectada, els algoritmes promouen el contacte amb gent semblant, de manera que més que oberts al món, estem en un ull de bou que dona al mateix món de l'usuari. Només hi ha l'escapatòria d'apagar-ho tot però cada dia que passa, això és més difícil.
La bona notícia és que els algoritmes no es construeixen només amb dades, sinó també amb decisions humanes. Per tant, ha d'existir una cultura ciutadana i que cadascú tingui criteris per decidir com es relaciona amb la tecnologia. Ens queda això.
