La major part de la meva vida he defensat les bondats de la sanitat pública, tot i reconeixent que no és perfecte, n'estic convençuda que l'emergència per l'epidèmia hagués estat molt pitjor amb un altre sistema, fins i tot privat. Però -massa vegades- també he pensat que és millorable. La setmana passada vaig demanar cita per la doctora de capçalera, i la primera hora presencial disponible era 18 dies després, del 8 pel 26. Mentrestant, l'inconvenient ha decidit convertir-se en molèstia, i he tingut que recórrer a les urgències del centre de salut.
L'espera afavoreix la reflexió de l'entorn. Un espai ple a vessar, situat a la porta d'entrada, en una recepció on passa qualsevol d'altra cita, cura o persona que vulgui realitzar una gestió al taulell. Aquesta mateixa sala, igual que fa 30 anys, i que no passaria cap eslògan dels d'avui, dels qui diuen «per oferir-te una atenció integral, ràpida, còmoda i segura».
Urgent no sempre és greu, i greu no sempre és urgent, però hi ha visites que necessiten resoldre's durant els primers dies per no ocasionar danys majors. En entrar a la consulta mèdica no pots evitar disculpar-te per haver-hi anat, emfatitzant la quantitat de casos que ha resolt mentre esperaves el teu torn, i el pobre facultatiu de rostre galtut i amable, reconeix la varietat i complexitat d'una mitja diària de 130 visites.
Senzillament, voldria que la meva metgessa de família fos el primer graó de la bondadosa atenció.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.