Gestió fora de catàleg a la vorera

Açò es combina amb la nostàlgia apocalíptica, per la qual hi ha qui interpreta qualsevol canvi al barri, a la ciutat, a l'entorn en què ha viscut (sobretot de jove), com un símptoma de decadència de la humanitat. No n'hi ha per tant. Tot canvia constantment. La Costa de ses Voltes, l'estètica de la qual ara es qüestiona per l'inauguradíssim ascensor, va néixer el 1953 (encara li tocaria AstraZeneca).

Noticias relacionadas

Ous, oli, salses, història i ficció

Más noticias relacionadas

Definir què s'ha de protegir és fàcil en alguns casos, però en altres no. La referència objectiva, la vacuna a la destrucció, és la catalogació. La Demarcació de Costas, però, n'està al marge. Notifica i ordena demolicions a granel, amb un mapa de colors, un formulari estàndard fred com una Pfizer, un funcionari adepte al BOE que viu a la madrilenya i un punyat de segells postals. Ja al·legaran.

La primera línia de mar es pot descongestionar. Fins i tot la segona (fan més nosa un parell d'hotels que vostè i jo sabem que les casetes). Sense drames. Tot canvia. Però l'operació s'ha de fer amb respecte i sensibilitat cap als afectats (interacció àgil no epistolar, condicions més suaus atès que no són delinqüents, fórmules alternatives com la impossibilitat de transmissió i successió…). També amb una avaluació seriosa i compartida de la conveniència, dels riscos i els beneficis, de la retirada o la conservació de cada element. És a dir, cal analitzar, sense inflacions ni nostàlgies apocalíptiques, si una cala hi guanya o hi perd ara mateix amb cada demolició. La gestió pública amb tacte i humanitat s'hauria de catalogar.