Joan Margarit ha tingut (i ja en parlam en un passat recent!) la capacitat, que és essencial per a la poesia, de dir molt amb poques paraules senzilles, entenedores. Pensant en les crisis que ens escanyen (desigualtats, pandèmia, canvi climàtic, pèrdua d’identitat, violències real, estructural, sistèmica...) ve a esment un breu poema de l’autor de Casa de Misericòrdia, en què ens fa fixar la mirada en un bogamarí, com en deim a les Illes i a la Marina valenciana; una garota o garoina, com en diuen a la costa empordanesa. Així és la nostra llengua: diversa en la seua unitat. Les pues de l’eriçó de mar li fan de crosses en els seus escassos moviments; poruc de tot el que es mou a l’entorn seu i a les onades. Cerca fugir dels perills de la mar aferrant-se a una roca. Se sent, idò, protegit per sa closca d’espines o cuirassa d’agulles. Però atenció: «Dins l’armadura / sóc el meu propi presoner: la prova / de com fracassa sens risc, la vida. / A fora hi ha la llum i el cant del mar. / Dins meu, la fosca: la seguretat».
De rebot
Els bogamarins
25/02/21 0:11
También en Opinión
- La velella invade el embarcadero de Cala Galdana
- El piloto accidentado: «Fue un error mío, iba lento y la avioneta cayó por falta de velocidad»
- Chiara Oliver y Violeta de 'OT' sorprenden a los alumnos de un colegio de Ciutadella
- Un camionero destroza un coche aparcado y se da a la fuga en Alaior
- Así han exagerado los tabloides en Alemania y Reino Unido la tintorera avistada en Menorca