He xocat amb un bloc de formigó molt fred: la nova realitat. M'hi he envestit de ple. Al principi, tot ens va agafar de sobte, vam acceptar la mesura del confinament, obedients amb totes i cadascuna de les restriccions. Després, vam respirar amb les primeres sortides esportives, i aquests darrers dies, la visita dels fills i filles, ja són ben florits. Mel als llavis.
La realitat que ens hem trobat supera tot el que et podies imaginar, i més. Gestionar el dèficit significa construir un nou món. Una feina que es courà amb senyalitzacions de colors i divisions fluorescents, on acudirem i se'ns prendrà la temperatura, ens farem net amb gel, ens vestirem -si cal- d'astronautes, i ja està. Tot mesurat, ocuparem espais per torns i la vida restarà apunt per viure-la a 2 metres de distància. Ben desinfectada. I pens una i d'altra vegada amb el valor d'un beso i d'una abraçada. Amb tantes i tantes feines on donar-nos la mà és condició indispensable. Quin valor té el contacte humà?
Avui agraïm més que mai les mostres solidàries, les cadenes de favors i les donacions. La solidaritat passeja el nom de l'amor, però també pot passar que la societat canviï a pitjor i que descendents del confinament ens transformem amb persones encara més individualistes. Més endavant, ja ho veurem.
Pocs dies abans de declarar-se l'estat d'alarma, vaig assistir a Barcelona a la presentació del llibre «Abrazos que curan». Com puc viure amb tal prohibició?
