Hi ha diverses versions sobre l'origen d'aquesta frase. Però una de les mes esteses és que les tropes catalanes l'empraven per identificar els espies en la batalla de Barcelona, el 1641. Quan els soldats de Felip IV assetjaren la ciutat en l'anomenada Guerra dels Segadors. Una guerra que va mantenir tan distret l'exèrcit del rei que mentrestant Portugal es va poder independitzar.
Diven que saber pronunciar aquesta frase enverinada és la prova de foc per demostrar el domini de l'idioma. I, si la història és certa, es pot suposar el mal tràngol del infiltrats de l'exèrcit castellà a Barcelona, quan, baioneta en mà, els obligaven a repetir-la...
Potser aquesta mateixa frase ha estat la prova pericial -qui ho sap!- per convèncer el Tribunal Superior de Justícia de les Balears que aprendre el català era una cosa impossible i que anul·làs el decret de llengua dels metges. Però sembla que no ha acabat de colar. El Tribunal l'ha anul·lat perquè era un trist decret, però ha reconegut que el Parlament balear pot aprovar una llei en el mateix sentit.
I per aquest motiu, els defensors de la bondat de la Constitució han d'estar pletòrics d'alegria. Perquè la sentència no fa una altra cosa que recordar allò que diuen les santes escriptures des del dia de la seva promulgació, fa més de quaranta anys: el dret dels ciutadans a ser atesos en la llengua pròpia del territori.
A primera vista sembla que hi ha hagut prou temps per preparar les coses. Encara que sigui per fer un curs de llengua per correspondència (online), que són econòmics i els pots adaptar als teus horaris. Però ben mirat, per què tants d'esforços? Tanmateix, els clients de la terra ja estan acostumats a canviar d'idioma segons la cara de venedor. El món al revés, com toca a un bon indígena resignat.
Mira que ho expliquen a totes les escoles de negocis -Esades i totes aquestes mandangues-, que un bon venedor s'adapta sempre a l'idioma del client. I aquí, el més humil dependent i tots els cambrers -per molt temporal que tenguin el contracte- ho practiquen cada dia. Són capaços de xerrar en l'idioma que els hi aboquin per poder satisfer el turista.
Clar que els metges no són venedors. Són funcionaris. La paraula sagrada de les essències espanyoles. Com els militars, les forces de seguretat o els jutges. I davant d'aquests senyors i senyores la prudència -de fa segles- diu que cal canviar d'idioma. Per més que ells es facin dir «servidors públics»...
2 Ara el Parlament balear té l'ocasió de fer les coses com toca i acabar amb aquestes anormalitats que arrossegam des de fa tants d'anys. És una excusa de mal pagador dir que, si el català és un requisit, pocs metges i altres funcionaris de la Sanitat voldran concursar a les Balears.
I més encara si se'ls dóna un temps prudencial per aprendre'l a aquells que no el dominin. I si el coneixement de l'idioma facilita l'accés a complements i a concursos de mobilitat. De la mateixa manera que per assegurar l'atenció del servei es contemplen les excepcions. Tot coses que ja havia previst el decret.
Costa de creure que el món sanitari sigui negat per aprendre idiomes, quan els dependents i els cambrers autòctons se'n surten tan bé. I encara costa més de creure que qualcú que té una professió que exigeix tanta confiança del pacient, no s'esforci per atendre'l en la llengua que li és més propera. Pura psicologia!
Clar que darrere també hi pot haver partits i col·lectius obstinats a mantenir una maldat que s'arrossega per les Espanyes des del Decret de Nova Planta de Felip V, el 1716, que va prohibir l'ús oficial del català. I que encara avui es manifesta amb els repetits intents de polititzar una cosa tan simple, clara i evident com el dret que tenim, a ca nostra, d'emprar la nostra llengua en tots els àmbits de la vida.
Però potser tot es redueix a què són incapaços de dir que «setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat».
