Sa conferència va ser força interessant, exposant Girbau una breu explicació de s'història i sa situació actual de sa llengua d'oc, que torna a reviscolar entre sa població després d'haver patit sa repressió de s'estat francès fins as punt que es propis occitans se referien a sa seua llengua com a patuès (patois), com si s'occità fos un francès mal xerrat.
Dimecres de la setmana passada, «Es Diari» publicava una entrevista a Marçal Girbau. Es filòleg va pixar fora test emprant s'ofensiva terminologia dets inexistents «països catalans» per referir-se a Balears, Catalunya i València. Però per contra, també va dir veritats com a punys que l'honren donada s'ortodòxia que acostumen a practicar molts de filòlegs catalans.
Sa primera veritat que amollà Girbau va ser que es Pirineus mai havien estat una frontera i que occitans, balears, valencians i catalans formam part des d'un punt de vista històric i cultural d'una mateixa civilisació. És lo que deia Gabriel Alomar: «Un hecho está bien claro: el de que aún a finales del siglo XIII existía una etnia (una etnia dominante, evidentemente) unida a una cultura, es decir, una Koiné, que cubría al mismo tiempo el sur de Francia, Cataluña, el Reino de Valencia y las Islas Baleares. Y que la gran Occitania que se encontraba en el pensamiento y en el corazón de los poetas románticos».
Sa segona i sa més valenta de totes va ser reconèixer que es català i s'occità eren i són es mateix idioma, però per raons polítiques i no filològiques a dia d'avui se consideren dos idiomes diferents, com passa amb es gallec i es portuguès: «Des del punt de vista científic, el català i l'occità formen part del mateix diasistema lingüístic. El mateix Coromines deia que no eren llengües germanes, sinó bessones. Aquesta similitud ha fet que durant molt de temps hi hagi hagut el debat de si eren o no la mateixa llengua. A l'hora de la veritat, aquesta és una discussió més política que filològica, perquè el que determina que l'occità i el català siguin o no la mateixa llengua, no és tant la filologia, sinó la política i la força que tingui l'administració que pretengui una cosa o l'altra».
Però ara ve sa gran contradicció. Diu Girbau que no és «científic» afirmar que es menorquí véngui de s'occità sense passar directament pes català, però reconeix que es català i s'occità eren es mateix idioma a s'edat mitja. De fet, es nom de catalanesch per sa nostra llengua no apareixerà fins a 1303, setze anys més tard de sa conquista de Menorca i setanta-quatre més tard de sa conquista de Mallorca. Si entenem que quan diu «sense passar directament pes català» se refereix a que sa majoria de nous pobladors que van venir a ses Balears en es segle XIII van dur s'occità que se xerrava a Catalunya, amb açò té raó. Però hem de dir ses coses clares: occitans i catalans rallaven es mateix idioma, sa llengua d'oc.
Sa Vall d'Aran és una comarca lleidatana situada al nord des Pirineus centrals on no viuen ni 10.000 persones. Allà s'hi xerra castellà, català i aranès (un dialecte de s'occità). Però s'Estatut d'Autonomia de Catalunya i sa Llei 16/1900, des 13 de juliol, sobre es règim especial de sa Vall d'Aran reconeixen s'aranés com a llengua oficial. S'article 2 diu: «El aranés, variedad de la lengua occitana y propia del Aran, es oficial en el Valle de Arán (…). El aranés debe ser objeto de estudio y de especial respeto y protección (…). La Generalitat y las instituciones del Aran deben adoptar las medidas necesarias para garantizar el conocimiento y el uso cotidiano del aranés hacia su normalización».
¿Per què a sa Vall d'Aran, amb 9.930 habitants, li poden dir oficialment aranés a s'occità, i a Menorca, amb 93.759 habitants, no li podem dir ‘menorquí' an es català? Sa solució aranesa seria una mesura que resoldria es conflicte lingüístic. Perquè si volem que es menorquins estimin, emprin i defensin sa nostra llengua, primer l'hauran de sentir com a pròpia. Unitat sí, uniformitat no.
