Heu sentit a parlar mai de la sopa de pedres? No de la sopa de pedres del conte popular. Sí, aquell que relata com un soldat desertor roda afamat pel país enemic devastat i demana menjar als habitants de les cases encara dretes que el seu exèrcit a ajudat a arrasar. Atemorits i ressentits, els pobladors no obren les portes i el soldat que ha desertat continua caminant sense rumb fins que sent veus infantils a la vora d'una bassa o d'un petit llac. Els demana menjar i els fillets petits no el poden ajudar perquè no tenen provisions i estan avisats i escalivats. La desesperació desperta l'enginy del soldat que demana als infants si saben cuinar una sopa amb pedres. Encuriosits, els nens deixen de jugar i s'arremolinen al voltant del soldat. No, no en saben, per suposat, de cuinar una sopa amb pedres. Com es fa? Seria la bomba saber fer una sopa amb pedres. De pedres n'hi ha per tot arreu. S'acabaria la fam. I, sense fam al món, tal vegada s'acabarien les guerres que, com és sabut, són invencions dels adults i no agraden als més menuts. El soldat posa una mica d'ordre entre la canalla i intenta canalitzar l'entusiasme que ha creat. Assegura que, per començar a cuinar una sopa de pedres, necessita un calderó. Un parell d'al·lots van a cercar un calderó d'una de les cases del veïnat. Tot seguit diu que necessita aigua. Com que n'hi a la vora omplen el calderó d'aigua fresca de la bassa o del petit llac. Després, llenya per fer foc. Mentre esperen que l'aigua entri en ebullició gràcies a la llenya que crema, el soldat encarrega als al·lots que vagin a cercar pedres dels contorns. N'hi ha prou amb el calderó, l'aigua, el foc i les pedres que han netejat per fer la sopa? Hum. No. Per fer una autèntica sopa de pedres haurien de menester qualque nap, bastanagues, patates, cansalada i una mica de carn. Els al·lots ja no es poden aturar. Corren fins al poble i duen de la casa dels seus pares tots aquests ingredients imprescindibles per fer una sopa de pedres. El poble es reuneix al voltant del calderó i, agermanats amb el soldat, assaboreixen aquell insòlit plat que entre tots han cuinat.
No. Com he dit no m'estic referint a la sopa de pedres d'aquest conte, d'aquest relat popular. Aquests dies d'estiu he rellegit un llibre icònic dels anys vuitanta titulat -només he trobat la versió en castellà de Destino- «Breviario mediterráneo». L'autor és l'escriptor nascut a Mostar l'any 1932 i mort a Zagreb l'any 2017 Predrag Matvejevic i és una autèntica delícia per a tots aquells que estimam el nostre mar que, durant l'estiu, ho podem comprovar cada dia, té molts visitants vinguts de tot el món. Idò bé, l'antic professor de la Universitat de París i exvicepresident del Pen Club internacional dona al llibre la recepta de la mil·lenària i autèntica sopa de pedres. No m'he atrevit a traduir al català les exactes paraules vessades del croat al castellà per Milivoj Telecán i que ens regalen els secrets d'aquest plat: «Una mención especial merece, en esta ocasión, la sopa de piedra, que he probado varias veces, y de la que me siento obligado a añadir la receta: de un sitio adecuado, donde el mar esté limpio y no sea muy profundo, coger dos o tres pedruscos, ni demasiado grandes, ni muy pequeños, que estén ya ennegrecidos por su larga permanencia en el agua, si es posible con cavidades en las que a veces habita un cangrejito. Cocerlos durante mucho tiempo en una olla, en agua dulce o, aún mejor, en agua de lluvia, hasta que se desprenda todo lo que los recubre por fuera y por dentro. Al final se le puede añadir una hojita de laurel, una ramita de tomillo, una cucharada de vinagre y otra de aceite de oliva. Si se han elegido las piedras adecuadas, que hayan permanecido mucho tiempo en el mar y se hayan impregnado de éste, no será necesario salarla. Este tipo de sopa, conocida en las islas pobres de los mares Egeo, Jónico y Adriático la preparaban los pueblos pelasgos, ilirios y liburnos. La sopa de piedra es tan antigua como la pobreza en el Mediterráneo».
L'art, ja sigui culinari o de qualsevol altre apartat, neix de la necessitat com ens demostra el conte popular i aquesta insòlita sopa de pedres.
Com que els llibres no són de ningú la idea de la sopa de pedres va reaparèixer durant la presentació del recital «La primera pedra» que va tenir lloc al claustre del Museu de Menorca el passat 22 d'agost i que va comptar, a més d'un públic extraordinari i nombrós, amb la presència de Diego Prado, Maite Salord, Vicenç Altaió i un servidor. Seria fabulós que la magnífica exposició «Petra. Aproximacions contemporànies a la cultura talaiòtica» -una meravella en tots els sentits- es clausurés amb una gran trobada culinària d'una gran sopa de pedres preparada per un gran xef -home o dona- menorquí. Com va dir l'artista i professora de la Universitat de Barcelona Tónia Coll a la presentació del recital, quan un poble té tantes paraules per referir-se a un element i als seus derivats -còdols, macs, rebles, roca, penya, llosa, arenera, arenosa, blanquesta, sauló, datilera, de cot, de fetge de gat...- és que aquest conforma una part important de l'essència del territori i, per tant, de la percepció i construcció de la realitat dels seus habitants.
REBLE. Pedra no gaire grossa, generalment no més que el puny d'una persona. Bones festes de la Mare de Déu de Gràcia.
