Em pensava, tenia el rotund convenciment, ara veig que ingenu, que les roses dels rosers que tu vas sembrar i que vas regar, que vas podar amb les teves mans i que vas alimentar amb fems i terra grassa no floririen aquest primer estiu sense tu.
Però les roses han florit, vermelles i esclatants, i han tombat les branques espinoses dels rosers situats als peus del safareig, on neden, aliens a la seva bellesa i al seu perfum intens, els peixos de colors que s'amaguen en el laberint de naturalesa lacustre dels nenúfars.
Em pensava, tenia el rotund convenciment, ara veig que ingenu, que els menjamosques grisos, que han criat dins les caragoles marines de la casa que tu vas ajudar a decorar des de fa més de quaranta anys, no criarien aquest primer estiu sense tu.
Però els capsotis o xiprets han criat, han tirat endavant una niuada i ens ha regalat només la variant atenuada d'haver pujat una i no dues ocellades, i ens han furtat, a nosaltres, estiuejants tardans, l'espectacle vivificant dels adults caçant insectes voladors pel penya-segat de pedra maresa amb l'objectiu d'alimentar els ocells menuts que, quan senten la picor de les plomes a les ales, s'apressen també a volar per passar les estacions hivernals a l'Àfrica.
No. La vida ha continuat sense tu. I la vida continuarà quan no hi seguem nosaltres. I les roses vermelles continuaran florint. I els ocells continuaran criant i perpetuant aquest contínuum que s'entrellaça i que dura tants d'anys i que tant ens agrada, en especial als teus descendents, i que s'ha convertit en un ritual estival.
I el xalet continuarà bellament alçat enmig del bosc, enmig de l'alzinar, a pocs metres del Camí de Cavalls, i els equins continuaran passant per la vella ruta recuperada i els seus renills continuaran arribant nítids i salvatges a les habitacions fresques del xalet.
I la barrera d'ullastre continuarà grinyolant i fent aquell soroll tan característic -música arcaica per qui ho sap apreciar- produït pel frec de la polleguera quan giravolta dins l'escassa i el batedor.
I els canets de les persianes de llenya pintada d'un preciós i resistent verd anglès continuaran produint aquells renous tan meravellosos -música antiga per qui ho sap apreciar- quan els estadants del xalet fixin les persianes el matí quan es despertin o les tanquin a la nit quan se'n vagin a dormir; gallets de cant suau quan surt el sol; mussols o òlibes blanques de cant més melancòlic quan el sol es pon.
Hauries volgut percebre canvis després de la teva absència hivernal i del teu retorn estival, però la vida ha continuat igual o ha canviat tant perquè tot continués igual i que els canvis produïts no els notis.
Les roses han florit. Els ocells han criat als corns que van fer tota la vida a la mar abans de enganxar-se a les xarxes d'un pescador i passar d'aquest a les mans d'un manobre amb imaginació. Els nenúfars, que no havien aconseguit els altres anys que els rizomes de les tiges carnoses trobessin la simbiosi necessària per viure entre la fina capa de llot i els materials acumulats al fons de la bassa, han tret unes flors blanques i grogues que alegren la vista a les caderneres, els tudons, els verderols, els tords negres, els passerells i als diferents ocells que hi van a beure.
Però no han estat els nenúfars les flors que han substituït dins el meu imaginari emocional personal les plantes que la mà maternal va sembrar. Les roses vermelles han deixat pas als agapants, aquestes flors liles, morades, de fulles cintades, planes, carnoses i amb una inflorescència en umbel·la a l'extrem d'un llarg escap de color verd. I ho han estat gràcies a petits avisos relacionats amb l'òpera -el gènere musical que la mare adorava en secret- i, en particular, amb Tosca i el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. L'heroïna de Puccini ofereix a la verge de Sant'Andrea della Valle de Roma un ram de flors que, a la representació catalana, són agapants. Després de la visita dels protagonistes de Tosca a Arc de Triomf on es va projectar en directe i en pantalla gegant l'òpera del genial compositor italià els organitzadors entreguen un ram de flors a les cantants i tornen a ser agapants. Quan he arribat al xalet de marès els agapants havien florit a una vela del jardí. El nom Agapanthus deriva dels mots grecs agape, amor i anthos, flor, i per tant significa «flor de l'amor». La tria de les flors va ser conscient i estudiada gràcies a aquest significat i pel final dolorosament tràgic de l'òpera? O cada director artístic es decanta per un tipus de flor? Ho desconec. Només sé que Shakespeare es lamentava per boca del rei del dolor de Hamlet per la pèrdua paterna assegurant que la mort dels pares era llei de vida. L'escriptor anglès va obviar la importància del dol. He visualitzat el meu en aquesta successió de flors. Les familiars roses vermelles han deixat pas als agapants. I el seu perfum exòtic desprès per aquestes flors morades endèmiques de Sud-àfrica em diu a cau d'orella que els canvis exteriors no són essencials. Que els canvis interiors són els que romanen i transformen perquè són invisibles als ulls.
