Quan era al·lot m'agradaven els combats de boxa que se celebraven damunt un quadrilàter i que eren retransmesos en directe per televisió o eren narrats a través de la ràdio per entusiastes i apassionats locutors. Aquests combats tenien un aire èpic i romàntic que va desaparèixer del tot quan els lluitadors van començar a mossegar orelles i a convertir-se en imitadors sense gràcia del boxejador per excel·lència que va marcar la meva adolescència: Muhammad Alí, abans conegut com a Cassius Clay; el carismàtic atleta i activista nord-americà de raça negra que es va negar anar com a soldat a la guerra de Vietnam i que va vaticinar abans d'un combat que «es mouria com una papallona i picaria com una abella».
M'encantava quan el presentador de la vetllada agafava el micro connectat amb un cable del sostre, pujava damunt la lona mudat com per anar a la boda de la seva cunyada i proclamava amb un to festiu, cantaire, vibrant i respectuós amb l'espectador i, indirectament, amb el televident o el radiooient: «A la dreta del quadrilàter: l'aspirant dels pesos pesants Joe Frazier, amb noranta quilos de pes, 1,82 metres d'alçada i vingut de Beaufort, Carolina del Sud (crits d'entusiasme dels seus seguidors). A la meva esquerra, el campió dels pesos pesants Muhammad Ali (crits d'entusiasme encara més forts), amb noranta quilos de pes, 1,91 metres d'alçada i vingut de Louisville, Kentucky...».
Jab, directe o cross, uppercut o ganxo, crochet o swuing. I, sobretot, KO. M'agradava aquesta terminologia anglesa relacionada amb la boxa perquè tenia una translació lingüística també anglosaxona, en el nostre infantil joc de bales, mèrvils de Nova Orleans, una boxa encara més civilitzada (o més salvatge): mèrvils (marbles), estonx (stance), pol·lís (pollex), plis (please), clin (clean), eut (out) o int (in).
He pensat en l'art de la boxa cada dia que m'he assegut davant el televisor per veure el judici que se celebra al Tribunal Suprem contra els presos polítics independentistes. Abans de començar l'emissió apareix una figura fantasmagòrica metafòrica semblant a un follet sortida d'una pel·lícula de David Lynch que, amb una veu de mofeta i gens respectuosa amb la intel·ligència del teleespectador, va dient: «A la dreta del ring, l'aspirant a governar Espanya, el partit d'ultradreta espanyola Vox encapçalat per Javier Ortega Smith, advocat de l'acusació popular, secretari general, exmilitar, neonazi, en cerca i captura per la policia anglesa (crits bestials a la sala dels seguidors). A la meva esquerra Josep Lluís Trapero (crits a la sala encara més forts), major dels Mossos d'Esquadra, responsable de la policia que va desarticular el comando gihadista que va atemptar a Catalunya l'agost de 2017».
I, així, cada setmana un assalt diari entre dos divergents contendents: «A la dreta de la sala el tinent coronel Daniel Baena (crits dels seus seguidors), aspirant a heroi patriòtic, sorgit de les clavegueres de l'Estat, cap de la policia judicial de la Guàrdia Civil a Catalunya, vinculat amb el compte de Twitter Tàcit des del qual atacava emboscat els independentistes, processat per un delicte d'integritat moral i condemnat per la justícia espanyola. A la meva esquerra Ferran López (crits dels seus seguidors), cinquanta-dos anys, l'excomissari en cap dels Mossos d'Esquadra, exfutbolista...».
I, així com he dit, cada dia excepte els caps de setmana i els divendres i qualque dilluns que els magistrats del Tribunal Suprem han de descansar que l'olor dels albellons de l'Estat és difícil d'aguantar un dia sí i un dia també. Però durant aquests dies ha quedat ben clar el que tenim. A una banda del ring torturadors, neonazis, pròfugs de la justícia, difamadors, maltractadors, prevaricadors, mentiders, encobridors, participants en episodis foscos que van costar la mort d'un detingut (crits bestials dels seus seguidors amplificats pels mitjans de comunicació estatals acompanyats d'aplaudiments amb la gràcia de foques ensinistrades dels polítics d'esquerres i dels seus votants afectats per anòsmia que és la incapacitat total per detectar olors). A la banda oposada del ring professors universitaris, activistes socials i culturals, advocats, polítics escollits democràticament (crits dels seus seguidors) que van posar urnes perquè els ciutadans del seu país poguessin votar.
I, la pregunta que em faig, és: no la sentiu, demòcrates de dretes i d'esquerres, la pudor provinent dels abollons de l'Estat que ho empastifen tot i fan l'ambient de l'estat de dret irrespirable? Perquè, com va dir sant Mateu: «Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre». A quin senyor voleu servir?
ABOLLÓ. Albelló, conducte subterrani per a evacuació d'aigua residual. De l'àrab, síquia subterrània.
