Era la primera travessia hivernal. Fins llavors no n'havia fet cap mai. Sempre viatges estivals. La màxima força que m'havia acompanyat empenyent la proa havia estat la nombre set. Estava nerviós. No pel viatge. Som propens al mareig però amb una pastilla ho arregl. Per la mala mar. No durant el viatge. Força set ja és un temporal. Per la possibilitat que el vaixell arribés amb dificultats fins les costes de Menorca i no pogués entrar al port de Maó. Ha passat. Poques vegades, però ha passat. En una ocasió, per aquestes dates de Nadal, el ferri va fer marxa enrere a la mateixa entrada i va tornar a Barcelona. Açò seria una autèntica faena i és el principal temor.
No fa a penes vent. Serà una nit tranquil·la. M'ho confirma un dels tripulants que ens agafa les targetes d'embarcament. Som de pors. D'imaginar-me la pitjor situació. Després, com que la majoria de vegades no es confirma, em fa sentir millor. Optimista defensiu, se'n diu.
Uns moments abans havia anat amb bus fins al pàrquing del campus de la universitat a cercar el cotxe i m'havia trobat el fort cordó policial protegint el Palau Reial. Uns pocs manifestants duent la bandera d'Espanya. Una gran quantitat de ciutadans de Barcelona lluint amb orgull l'estelada. Provocació la celebració del consell de ministres a la ciutat catalana? Per suposat. Sobretot, per la data. El govern espanyol, sigui del color que sigui, viu dins una bombolla castellana. Fer el consell de ministres el mateix dia que es van celebrar per primera vegada a Espanya unes eleccions autonòmiques imposades després d'haver destituït el govern legítim escollit pels ciutadans de Catalunya és una provocació de les grosses. Què hi farem. Ens governen els pinxos, els provocadors, els carcellers, els bombers piròmans. Es pot veure la línia que travessa la societat des de baix a dalt. El policia, el periodista, el polític local, el nacional, l'europeu, el jutge, l'empresari, el magistrat, el militar, el rei. Aquesta línia d'ombra -com diria Joseph Conrad- i a l'ombra, és el veritable òrgan de govern que substitueix la democràcia a Espanya. Uns i altres han escrit un relat terrorífic del que succeirà aquests dos dies a Barcelona: vessament de sang, morts, aldarulls, una autèntica guerra urbana. Fins i tot, avançant-se a la crònica d'aquesta mort anunciada, Ciutadans s'ha querellat contra Quim Torra i el seu govern abans que succeeixi la catàstrofe esperada. És fascinant. Els creadors del fals relat es creuen el relat fals que han creat com si aquest sigui real! Màtrix o, per dir-ho a la manera castissa i castellana, El Quixot. Han perdut el cambuix com, en la novel·la de Cervantes, el perd el genial cavaller. En tost de barallar-se amb molins es barallen amb grups independentistes imaginaris als quals han batejat amb noms estrafolaris com ara Gaars amb un intent matusser de comparar-lo amb el GAL! El més horrorós és que, a diferència de la magna novel·la del genial escriptor espanyol, no només és el cavaller qui veu gegants i s'hi enfronta. En ple segle XXI s'apunten a aquesta bogeria carnissera la premsa, els polítics, els serveis d'intel·ligència, els empresaris; fins i tot el rei! Vivim a Espanya temps delirants. Mentre les forces vives s'enfronten a molins, la ciutadania barcelonina donarà una lliçó de convivència al carrer.
Açò encara no ho sé quan vaig travessant la Diagonal de camí a la zona d'embarcament del port. Pocs cotxes i un remolc d'animals vius que duu un cavall. Dins el vaixell un munt d'estudiants. Un dia se n'hauria de fer un estudi. La balança econòmica estudiantil entre les comunitats balear i catalana. Dues reflexions. La incapacitat de les universitats balears i del govern que les finança de retenir els seus estudiants universitaris. I el dèficit a favor de Catalunya en el nombre d'estudiants que hi van a cursar carreres amb la consegüent despesa en forma d'ajuts a l'hora de completar les matrícules. Per què no se'n diu res i s'alimenta el relat anticatalanista? No interessa dir la veritat perquè aquesta relat fals -un altre molí de vent convertit en gegant imaginari- beneficia el perillós discurs espanyolista.
Menorca està preciosa. El sol s'ha ensenyorit de l'illa. I la banyadura. L'aigua i el sol fan lluir amb una intensitat humida el paisatge. La bellesa fa mal al cor. Serà el primer Nadal sense na Rosario. És fàcil relacionar aquest esclat de color amb la mare. També és una ficció. Una ficció que ajuda a sobreviure. Sigui com sigui no ha estat un bon any. Després de prendre un deliciós calent a Cas Vesins i quan anem a celebrar el Cuc amb la família, ens assabentem de la mort de Lluís Pons Riera, en Lluís Viroll. Tenia 54 anys i era del ranxo del meu germà Sebastià. De professió fuster, havia estat un futbolista excepcional. Era un atleta. Alt, ben plantat, amb una ironia punyent, entremaliada i fina. Que s'acabi el 2018 i que el 2019 ens dugui salut i alegria; sobretot açò primer. Si més no, aquest és el meu desig més fervent.
Cambuix o Gambuix és un cobricap de tela fina que duien les dones i els infants de mamella, les primeres per subjectar-se els cabells, i els segons per tenir el cap dret; castellà capillo, cambuj. A Menorca, «perdre es cambuix» significa perdre el seny. De l'aràbic espanyol kanbüx, «vel que duien les dones».
