Què és pitjor l’extremisme de dretes o el d’esquerres? Segurament la resposta depèn d’allà on es faci la pregunta. A Europa espanta més el radicalisme de dretes pels antecedents de la Segona Guerra Mundial, el feixisme, el fascisme i el franquisme (a Espanya).
Però es dóna la circumstància curiosa que pocs dels que voten els radicals s’hi consideren d’extremistes. Tant els que voten la dreta com els de l’esquerra tenen en comú la insatisfacció per la situació política, econòmica i social i la decepció sobre la forma d’actuar dels grans partits. El mèrit del creixement dels radicals és del PSOE i del PP. Així s’explica com les enquestes han errat a les eleccions andaluses, sense anticipar els 12 diputats de Vox (el CIS n’hi donava un) i el sotrac del PSOE (el CIS els situava en una còmoda minoria majoritària). És a dir, votants socialistes que no s’han quedat a casa deien que votarien als «de sempre» quan ja pensaven no fer-ho. La mentida premeditada a les enquestes necessitarà nous índexs correctors o bé deixar de fer consultes.
El problema és que mentre els grans partits perden força, fent veure que no passa res, els extrems aspiren a tenir el poder de decidir. Per exemple, els «tics» veneçolans de Pablo Iglesias, que vestit de gran estadista pot intervenir en tot, des dels pressupostos fins a la convocatòria d’eleccions.
Jo no crec en els cordons sanitaris, que són de cara a la galeria perquè ningú pot evitar que els ciutadans votin a qui els hi doni la gana. Però seria tal vegada convenient veure on hi ha les majories i comprovar com encara els moderats són molts més que no els radicals. El PP, el PSOE i C’s haurien de ser capaços d’arribar a acords, però reconec que aquesta idea és excessivament innocent. No s’adonen que la «guerra» ja no és entre ells i així continuen incapaços d’arribar al pacte més senzill. Vegin si no com va acabar l’acord sobre la renovació del Consell General del Poder Judicial.
I diuen que volen consensuar una reforma de la Constitució. A vegades tenen un trist sentit de l’humor.
