Una de les pors familiars de quan era un esquèrcol eren les males companyies i les seves possibles males influències que ens poguessin desviar del camí recte que ens havien traçat a través de la rígida educació de l'època franquista i de la religió. No anaven errats. Vist amb perspectiva i acotant el eu potencial cercle d'amistats tenien raó d'estar previnguts. Un d'aquells possibles amics és a la presó de Palma després d'haver reconegut haver comès un homicidi; un altre també va passar per la presó, per la de Menorca, per tràfic de drogues i complicitat amb la preparació d'un homicidi doble; uns quants més van morir de la Sida després d'haver-se encomanat la malaltia per culpa d'haver compartit xeringues; etcètera, etcètera.
Les males influències poden ser nocives en tots els àmbits de la vida. De la mateixa manera que, les bones influències, també poden redreçar-nos el camí si hem agafat una viarany perniciós. Per tant, la conclusió a la qual he arribat, és que les males companyies són inevitables durant les primeres edats d'una persona. En canvi, les males companyies són fàcilment evitables durant l'edat adulta quan ja ens hem format la personalitat i no som tan influenciables com quan érem petits o adolescents.
He pensat en aquesta preocupació paterna i familiar, que tenien i tenim tots els pares, quan s'han donat a conèixer els resultats de les eleccions autonòmiques andaluses. El PSOE de Susana Díaz n'ha resultat guanyador a pesar d'haver perdut catorze escons i d'haver obtingut els pitjors resultats en quaranta anys. Però la notícia impactant ha estat que el partit d'ultradreta Vox ha entrat amb força al parlament andalús aconseguint dotze escons i, el més decisiu, un paper determinant a l'hora d'escollir el partit que governarà durant els propers quatre anys Andalusia.
Per què aquesta davallada tan brutal del PSOE en el major feu històric del socialisme? No som politòleg, però vist des del punt de vista de la comunicació i de la narrativa, crec que aquesta hecatombe inèdita ha estat deguda a la difuminació del relat progressista. Des de la irrupció de la democràcia, el socialisme, i també l'esquerra espanyola en general, havia tingut un discurs molt nítid i exitós que va tenir el seu zenit en la majoria absoluta de Felipe González a les eleccions de l'any 1982 amb l'obtenció de 202 diputats: antifranquista, europeista, progressista, ecologista, impulsor de la cultura en general, representant de les classes treballadores i també de la classe mitjana, partidaris del dret d'autodeterminació dels pobles que van fixar en un document conegut com el Pacte d'Abril de 1977 juntament amb el PSC. Idò, aquest partit amb uns principis i una ideologia tan noble, va trair aquesta ideologia i aquests principis històrics i fundacionals i es va aliar amb el Partit Popular i amb Ciutadans i es va convertir en còmplice de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució que, sense la seva participació, mai no s'hauria aplicat. Dit d'una altra manera: va trair els principis i la ideologia de l'esquerra. A Catalunya, on sempre havia estat un partit dominant, va obtenir uns dels pitjors resultats de la seva història. Ara, a Andalusia, també. Per què ho van fer? Per què van patir aquest vertigen que els va fer bascular cap a la dreta? La història ens ho dirà però van desencadenar amb la seva convivença perversa amb la dreta la tempesta perfecta. Animat per la renúncia del PSOE, el rei d'Espanya va fer un discurs ignominiós que, passat el temps, ha acabat blanquejant, com les pedres de blavet, l'extrema dreta. Si, en tost de destruir, ajudes a covar l'ou de la serp, els escurçons que naixeran no distingiran entre les lloques i t'acabaran devorant. És el que ha passat a Andalusia. El PSOE es va unir al PP i a C's per fer fora de la Generalitat el govern legítim escollit pels ciutadans de Catalunya en unes eleccions democràtiques i, mesos després, el PP i C'S s'aliaran amb Vox per fer fora el PSOE d'Andalusia. No s'ha de ser molt espavilat per endevinar aquestes coses. Si et manifestes, com va fer el secretari del PSC Miquel Iceta, amb el PP, C's, Societat Civil Catalana i l'extrema dreta, com vols que els votants et vegin com una força d'esquerres? Si tries com a ministre d'Afers Exteriors un polític que s'ha manifestat amb els mateixos actors i ha dit que la solució és desinfectar els catalans independentistes, com vols pretendre que els votants trobin cap diferència entre tu i els teus extremistes acompanyants? Si el propi president del govern socialista titlla de supremacista al president de la Generalitat de Catalunya, com esperes que els votants trobin diferències entre l'esquerra i la dreta i es mobilitzin a l'hora d'anar a votar?
El mateix, encara que no amb tanta intensitat, es pot dir de les confluències de Podem. Com vols que els votants progressistes trobin la nitidesa exigible entre dreta i esquerra si, com va fer Joan Coscubiela al Parlament de Catalunya, votes el mateix que PP i C's i les teves intervencions són aplaudides efusivament pels seus diputats a peu dret? És impossible. Es demana molt al votant. L'esquerra espanyola ha diluït el relat històric mentre la dreta posava una marxa més. O, dit d'una altra manera, l'esquerra espanyola ha posat unes cucales als seus potencials votants i els ha marejat amb tantes incomprensibles giragonses. Cucales o clucales, en femení i en plural, són dues rotllanes d'espart o de palma, unides amb un cordó del mateix material, que es posen davant els ulls de la bístia que roda a una sínia o a un molí. Derivat de ‘clucar'. La terminació és d'origen fosc; tal vegada es tracta del substantiu ‘ales'.
