Cultura i realitat conflictiva

Pot ser que amb la cultura un poble sigui més feliç en la mesura que aquella millori la convivència i augmenti la cohesió social; però emmirallar-se en si mateixos, narcisistes, aporta escassos rèdits. Més tost convé decantar-nos per la inquietud (o el ‘desassossec' de Pessoa) si volem entendre la cultura com una activitat que no defuig el conflicte, com una tasca creativa que sacseja les consciències i promou el qüestionament de la realitat. No és que s'hagi d'anar cercant bregues, però que no es calli o dissimuli quan el problema hi és. I és cert que vivim en un món que vessa conflictes. Caldria, idò, afrontar-los des de la cultura, de forma civilitzada, educadament i dialògica.

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Lluny dels productes opiacis, que ens deixin somorts o adormits sense somnis, treballem la consciència crítica i la voluntat de transformació de la societat. Contra la indiferència, que és incultura.

Els defensors d'una monarquia, que està fora de la història, i d'un statu quo ofegat en vòmits de corrupció, decadència i dissolució de l'estat democràtic, jeuen confiats en el seu poder repressor. El silenci de la intel·lectualitat espanyola és clamorós i els partits del Règim es mostren preocupats per fer caixa electoral amb la unidad de la patria. Miguel de Unamuno, en una carta dirigida a Azorín el 14 de maig del 1907 (fa 111 anys!), li deia: «Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)».