Gràcies Assorme

El meu pare patia un dèficit auditiu des dels trenta tres anys. De ben petita, tot i l'audiòfon que duia, visualitzava la pena que passava per conversar amb els vesins, o els de fora de casa. El petit aparell que se li dissimulava darrera l'orella li ampliava la veu, com també li ocasionava qualque dificultat desagradable. Segons la distància de l'emissor, se li multiplicaven més les renous de fons, l'ambient retronava i provocava un xiulet molt molest. Per escoltar la televisió emprava uns auriculars, però se li feia molt difícil participar d'activitats socials o –fins i tot–, conversar l'actualitat diària. A taula, unia frases i casava fets. Llegia els llavis dels qui li eren coneguts, desxifrava la vocalització. Hi he pensat moltes vegades, perquè la seva voluntat va guanyar un possible aïllament de la societat.

Noticias relacionadas

Sopars amb desencant polític

Más noticias relacionadas

Ho he associat, perquè –encara avui–, la majoria de la població només coneix la superfície de la sordesa, però no ens aturem a comprendre la realitat del col·lectiu, ni el que comporta la pèrdua de capacitat auditiva en la persona, en l'entorn i en la comunitat. Mumpare s'esforçava tant, que molts ni s'adonaven de la seva dificultat.

El 1998 va néixer a Menorca una entitat que ha contribuït a crear la igualtat d'oportunitats per a les persones sordes. Posant en marxa serveis i projectes que han permès afavorir la comunicació, la inclusió i la participació en la societat. Vint anys de sonora activitat. Moltes gràcies.