És una llàstima veure lo difícil que és pes ser humà guanyar-se una reputació i lo fàcil que és, en canvi, enviar-la a fer punyetes. Açò és lo que ha fet es Pacma (Partido Animalista Contra el Maltrato Animal), una força política en auge que a ses darreres eleccions generals va conseguir s'envejable xifra de 7.247 vots a Balears. Des quals s'entén, no obstant i vistes ses darreres ocurrències, que només 180 vinguessin de sa capital de s'amor pes cavall menorquí: Ciutadella.
Es Pacma sempre havia merescut es meus respectes i una certa admiració. Principalment per sa defensa des drets dets animals i sa justícia social. A part de sa gran labor de ses protectores d'animals -que per cert, sa de Ciutadella acusa a sa batlessa de proposar s'extermini de moixos des carrer, cosa que me costa de creure vinguent de na Joana-, ha estat s'única organització capaç de visibilitzar a nivell nacional ses grans injustícies que pateixen ets animals en es nostro país. Com sa legislació no els protegeix, per una banda, i per s'altra deixa impune a s'escòria maltractadora. Don suport incondicionalment s'enduriment de ses penes des codi penal per maltracte animal, i mai he entès com sa majoria de partits polítics miren cap a una altra banda o passen un quilo d'aquesta qüestió.
ESCRIC AQUEST ARTICLE amb pena sincera. Me consider un animalista convençut, m'he criat entre animals de tot tipo i sa meua família sempre m'ha ensenyat a estimar, respectar i defensar ets animals com si fossin un més de ca nostra. Es primer ca que vam tenir va esser en Drac, un preciós pastor mallorquí que de petit havia estat maltractat i que mon pare i mumare van adoptar. Record es seny que expressava sa mirada d'en Drac i me bullen sa sang i es cor només de pensar que qualcú, millor dit qualque desgraciat, un dia, li hagués pogut fer un mínim de mal a un ca tan polit, lleial i noble. Record també es dia en què després d'acompanyar de fer uns enviats a s'àvia Eulària, al cel sia, vaig tornar enrera per agafar d'enmig des carrer a n'Estufat. Un moixet petit i negre com es carabó, que vam haver d'alimentar amb biberó com a tots ets altres moixos que vam tenir, i que es convertiria en s'autor de ses meues escarrinxades durant es pròxims quinze anys. I encara me brillen ets ulls quan pens en es dia en què va fer es seu darrer alè en es meus braços sa reina de ca nostra, na Mixeta, que me va fer companyia des des cinc fins es vint-i-tres anys de sa meua vida.
Es menorquins no som cap bísties. Es patró de sa nostra illa nom Sant Antoni des porquet i és es protector dets animals que cada any demanam que cuidi i beneesqui. Celebram sa nostra festa major en honor a Sant Joan Baptista, qui du a becoll a un be que tant adoram, que es cristians tenim per anyell de Déu Nostro Senyor. Estimam ets animals, tant, que sense ells no seria possible celebrar ses nostres festes.
L'ANY PASSAT vaig escriure que «a jo no me cauen ets anells per rallar clar i dir que no estic d'acord amb que «Sant Joan és de tothom». Sant Joan és des ciutadellencs, i es visitants són açò, visitants que han de poder venir a veure i conèixer sa festa, clar que sí, però fins un límit que no la posi en perill». Paraules que mantenc radicalment i per ses que m'han senyalat com a hooligan de Sant Joan. Cosa que, per cert, m'importa un pebre. Enguany opin lo mateix i convit a sa bona gent des Pacma a centrar es tir i deixar de fer es ridícul: si vénen per ses festes, que sigui per evitar que es forasterum que ve a drogar-se i prou seguesqui fent malbé sa nostra festa i maltractant es nostros cavalls. Talls an es senyals des cavalls amb fulletes d'afaitar, estirades an es mos o apagar xigarros damunt s'animal són uns pocs exemples de ses vergonyoses escenes que mos regala aquesta privilegiada massificació que s'està carregant Sant Joan. Demostrem a n'aquests quatre benintencionats passats de rosca qui es preocupa vertaderament pes nostros animals. Defensem sa nostra festa d'aquells qui xerren sense sebre, i des qui es pensen que poden fer lo que volen per dur quatre gins de més. Un any més, defensem Sant Joan.
