Hem de salvar el romaní. És el pensament que em ve al cap quan al final ens hem trobat amb les meves germanes en un punt central de l'avinguda del Paral·lel de Barcelona. Hi ha molta gent. Després la guàrdia urbana dirà que som 315.000 i, els organitzadors, 750.000.
Guerra de xifres a banda ha estat una altra vegada una festa reivindicativa de màxima eficàcia que ha augmentat l'espectre social i simbòlic de l'independentisme: UGT i Comissions Obreres s'han sumat a la concentració; a més a més d'altres sindicats i importants entitats de la societat civil catalana. El lema era inclusiu: «Pels drets i les llibertats, per la democràcia i la cohesió, us volem a casa!» i no havia estat organitzada pels partits, havia estat organitzada pel col·lectiu Espai Democràcia i Convivència. Hi ha els comuns d'Ada Colau. Per què no hi ha participat el PSC? Es manifesta amb Ciutadans d'Albert Rivera, amb el Partit Popular de Mariano Rajoy, amb els falangistes i amb l'extrema dreta i, essent en teoria un partit obrer, es nega a participar amb les entitats cíviques de Catalunya i al costat dels sindicats.
La imatge és el romaní. I l'olor. Una olor intensa de romaní que desprèn la planta sembrada a les pasteretes centrals de l'avinguda del Paral·lel. Els milers de manifestants no poden evitar de trepitjar les fulles verdes i les branques magres i resistents. Quan s'adonen de l'empasta, fan un bot o somriuen al romaní amb comprensió i resignació. El romaní! El romaní! «L'horror! L'horror!» L'horror ja l'hem viscut. No podem sacrificar el romaní.
EL RÍU de la manifestació es mou. Per amenitzar l'espera s'han alçat castells, s'han cridat lemes i s'han cantat cançons. La millor tonada que he sentit, pel seu esperit festiu i optimista, ha estat la interpretada pel col·lectiu del barri obrer del Clot. No ho sé reproduir amb exactitud però relacionen les dates crucials d'aquest llarg i fascinant procés amb una reacció final carregada de resiliència i força reivindicativa. «L'U d'octubre ens van atonyinar i, feliços, continuem lluitant fins aconseguir la llibertat».
I aquí em vull aturar perquè s'entengui el que està succeint en el cor de les tenebres de l'estat espanyol. Quan agredeixes a més de dos milions de persones, ja sigui físicament o psicològica, no pots pretendre que aquesta multitud retorni a l'ordre antic, a l'ordre colonial del Congo belga. És impossible. I, aquesta manifestació, n'és una prova.
I també l'estat de descomposició que ha aconseguit crear l'independentisme en les principals institucions, ja siguin públiques o privades, de l'Estat. Espanya ha rebentat per implosió. Té un bon aspecte extern, però per dedins està destruïda. Els diaris unionistes han perdut lectors; el Partit Popular català ha obtingut els pitjors resultats de la seva història; el PSC es va dessagnant cada dia que passa; el PSOE no podrà governar mai Espanya tenint la majoria de catalans en contra; el Govern Central es baralla públicament amb el Poder Judicial (Llarena contra Montoro); el Tribunal Constitucional ha perdut el seu prestigi i la seva legitimitat; la monarquia es desfà des del nivell familiar (Letícia contra Sofia) fins a l'institucional (el deplorable discurs de Felip VI després de l'U d'octubre); la imatge internacional d'Espanya, després de les resolucions dels tribunals alemanys, està al nivell de Turquia; el 155, un cop aconseguit el seu objectiu il·legítim i roí d'escapçar un govern democràtic, no ha provocat cap daltabaix a la causa independentista (només ha aconseguit un efecte cosmètic, i no ho dic per Cristina Cifuentes); les sentències judicials són delirants (només s'ha de llegir la minúscula pena que ha rebut La Manada). Les mentides que van ser vessades per deslegitimar el procés han acabat resultant falses. Les inversions estrangeres han crescut, Barcelona continua sent una de les ciutats més prestigioses i visitades del món, l'economia catalana lidera el creixement espanyol i el futur de la Generalitat es manté en mans dels independentistes que en gestionen els temps.
L'independentisme té la República a tocar. Mai Catalunya havia estat tan a prop d'aconseguir-ho. Només ha de continuar respectant el romaní..
ROMANÍ: Planta labiada, molt olorosa, de branques ramoses i retorçades, fulles primes, flors blavenques o blanques, molt espesses, en raïms curts, i bràctees més curtes que el calze. Jaume Vidal Alcover va escriure un poema que sembla escrit per aquest moment que estem vivint. Precisament es titula Alegria: «He inventat un horitzó? / Pilota de goma, damunt la mar plana / bota, bota, bota! / Bota, cor, i puja, brollador d'escuma, / entre cel i cel, / entre somni i somni, / entre vida i vida… / Damunt la mar plana, damunt el temps pla, / bota cor, / bota vida, vida meva, bota! / L'arena no compta. / No. / He inventat un horitzó?» L'has inventat, admirat Jaume Vidal Alcover. Aquest horitzó es diu República. Democràcia. Ha arribat, amics demòcrates de tot el món, l'hora verda.
