Després de la lectura de poemes de «L'illa dels arbres vençuts» el 26 d'octubre de 2016 a l'Horiginal de Barcelona, situat en un carreró que dóna a la plaça del MACBA, amb motiu de la festa de l'editorial AdiA Edicions de Pau Vadell, Vicenç Altaió em va dir que em mancava arrogància a l'hora de recitar.
Hores abans havíem sortit a robar cavalls i havíem fet una aturada a la llibreria La Central del Raval, a pocs metres del MACBA també, abans de dirigir-nos al temple de la poesia catalana. Havíem tingut temps de saludar Jordi Puntí que també havia tingut temps de presentar-nos Per Petterson, l'escriptor noruec autor de l'excel·lent novel·la que el novel·lista de Manlleu presentava a la sala d'actes del pis superior, «Sortir a robar cavalls», Premi Internacional de Literatura IMPAC de Dublín, publicada en català per Club Editor de Maria Bohigas, néta de Joan Sales, l'autor d'una de les millors novel·les europees del segle XX, «Incerta glòria».
Diga'm quins amics tens i et diré el gruix de la teva vàlua. A la novel·la del noruec Per Petterson, les primaveres s'estampen contra els vidres de la cabana del protagonista. La traductora Carolina Moreno no es va decantar per aquest nom. Va anomenar l'ocell Parus major mallerenga carbonera. M'agrada més la denominació menorquina. No és arrogant aquest ocell que s'atorga l'arribada de la primavera exhibint el seu cant i els seus preciosos colors groguencs amb corbata negra incorporada? També havíem tingut temps de saludar Stefanie Kremser, amiga, il·lustradora, autora i guionista alemanya que ha vist traduïda al català posteriorment la novel·la «El dia que vaig aprendre a volar». Estava asseguda al costat de Mary Ann Newman, la neboda d'Arthur Miller, que parla un català preciós (la neboda, no Arthur) i que impulsa, feliç coincidència, la Farragut Fund for Catalan Culture in the US que pretén documentar el llegat català als EUA i facilitar-ne l'intercanvi cultural. L'almirall Farragut era fill d'un menorquí i el gran Pau Faner n'ha escrit una trepidant novel·la d'aventures titulada «L'amor del capità Gavina», protagonitzada per aquest mariner, el llinatge o cognom del qual dóna nom a la fundació.
Coses que passen a Barcelona quan surts a robar cavalls i acabes, assedegat, a un dels antres de la poesia catalana -l'Antre!- i fas unes quantes cerveses. I vet aquí que, després de recitar Eduard Sanahuja (el guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2016 amb «Teoria del no»), Anna Gual, Jaume C. Pons Alorda i Esteve Plantada i tants altres grans poetes de la sofrida i efervescent poesia catalana; et ve a saludar Vicenç Altaió, enfundat en un elegant i decimonònic abric vermell i cobert pel seu etern capell, i, punyent, em diu que em manca arrogància a l'hora de recitar. Té tota la raó, amb l'edat he perdut arrogància i l'he de recuperar fent peses i estiraments al Gimnàs de l'Arrogància situat al nombre deu del carrer Risto Megide de l'Upper Diagonal de Barcelona, un cau molt elegant recobert de setí color maragda. Però bevem cerveses, perquè Vicenç Altaió és un pou sense fons, un mite de la cultura underground barcelonina, un semidéu de l'art que s'ha mantingut connectat sense trencs i amb coherència a aquesta idea que va projectar Joan Miró i que ve a dir que els artistes són els nous aristòcrates del segle XX (i també del segle XXI). «La incapacitat d'entendre per què / l'art està regit per la monarquia», diu en un poema Vicenç Altaió.
I resulta que els amics que et vas anar trobant aquella nit que vas sortir a robar cavalls han publicat nous llibres, han rebut nous premis i han consolidat les seves ja consolidades carreres d'escriptors, de poetes, d'aristòcrates de l'art. No enumeraré els seus guanys, les seves victòries. Em centraré en el dit acusador, en la ploma daurada que posa la punta tintada dins la nafra i et diu la veritat encara que faci mal. Vicenç Altaió ha tret un llibre fenomenal, inacabable, insondable. L'ha titulat «Radicals lliures», l'ha editat Poesia 3 i 4, i ve a dir que la lírica està emparentada també amb la ciència que hi pivota a través de la paraula.
Som a la Fundació Tàpies uns mesos després i la sala és plena del tot. Vicenç Altaió té un poder de convocatòria brutal. És la cultura, és l'art contemporani, és la poesia de Barcelona i de Catalunya. No ha defallit. Ha seguit el seu camí marcat per la seva amistat amb Miró, amb Brossa, amb Foix. Tampoc no ha desconnectat de les noves generacions. La seva poesia està relacionada amb l'art contemporani, amb la llengua, amb la ciència, amb el catalanisme. Amb Ramon Llull. Escriu de manera desacomplexada. Amb arrogància. Recita de manera desacomplexada. Amb arrogància. Amb coherència. No són els artistes, els poetes, els creadors els nous aristòcrates? No anuncia la mallerenga l'arribada de la primavera? L'estació del primer equinocci va començar de manera radical i lliure el vint de març. Va venir acompanyada de neu i de mal temps. Anem en direcció contrària. / El sol no es mou de lloc. Josep Pla els va anomenar homenots. Són imprescindibles. Sortim a robar cavalls i ells hi són.
