Quan els polítics no fan la seva primera feina, que és trobar solucions als problemes, la societat rebenta. I en tenim mostres cada dia arreu del món. Però no hi ha necessitat de viatjar gaire enfora per comprovar-ho. Les darreres mobilitzacions dels jubilats, han posat en evidència que ja no són els partits ni els sindicats qui les encapçalen.
Fa anys que és sabut que la política de pensions necessita un canvi estructural, si no és que volem que l'invent s'acabi esfondrant. Però aquesta no ha estat una prioritat ni del govern ni de l'oposició, per molt que cada vegada que hi ha eleccions en rallin. Tot ha seguit igual mentre la caixa de reserva s'anava aprimant i plovien les recomanacions d'espavilar-se per la via privada.
I finalment, ha arribat el dia que la societat ha rebentat i ha sortit al carrer a reclamar una cosa tan justa, tan social, tan evident com l'exigència de garantir el benestar dels majors. Que està clar que ha de ser prioritari en una societat avançada. I que, a més, ells ja se l'han pagat.
Al govern li ha succeït allò d'anar per llana i tornar esquilat. El senyor Rajoy fa estona que repeteix que l'economia s'ha recuperat i que gràcies a la seva tropa ja hem superat la crisi. I potser de tant dir-ho s'ho ha arribat a creure i ha tingut l'audàcia d'enviar --la seva ministra de la cosa-- una carta als pensionistes anunciar-los que enguany els apujarà la paga un 0,25 %.
Per davant de partits i sindicats, els pensionistes ja s'han organitzat i difícilment els aturaran ni les promeses (cíniques) del govern, ni les solucions (tradicionals) de l'oposició. Perquè és evident la necessitat d'un canvi real, que superi els esquemes en què es continua movent la política econòmica oficial.
Però més encara. És com si tot el sistema polític, amb les seves lleis i els seus mals usos, ja estigués superat per una societat que ja viu en una altra realitat. S'ha vist amb els fets de Catalunya i es veu ara amb la protesta dels jubilats i, si m'apuren, amb l'esclat de la reivindicació de la igualtat de gènere de les dones.
I no té sentit voler mantenir la lògica que ha dominat durant tots aquest anys quan és evident que avui tot el sistema balla. Perquè el món ha canviat molt més del que en podem ser conscients en el dia a dia. Per açò, com que els partits no espavilen, sorgeixen noves organitzacions que sintonitzen molt millor amb la realitat.
El cas de Catalunya n'és un bon exemple. Mentre el govern espanyol continua la seva persecució judicial, cercant responsables de la revolta davall els còdols, com si caçàs bruixes, al carrer tothom sap que va ser la societat i no els polítics qui va fer possible les grans mobilitzacions i el referèndum de l'1 d'octubre.
Cap dirigent català es podia ni pensar que la població reaccionàs com va reaccionar el dia del referèndum. Amb gent de totes les edats i condicions disposada a defensar les «seves» urnes fins a les últimes conseqüències. Amb la mateixa flegma i pacifisme amb què els independentistes de la Índia rebien les garrotades dels policies britànics.
Tant és així que el ball que ara hi ha entre els partits catalans és la conseqüència del gran canvi que van comportar aquelles accions. Perquè l'esquema de partits que hi havia abans ja no respon a la realitat actual. I a la vegada que negocien un govern dins de l'estat d'excepció que viu Catalunya --amb el veto espanyol al guanyador de les eleccions--, s'han de resituar cada un d'ells si no volen ser superats per la pròpia gent.
Però com deia un polític fa molts anys, quan trona a Barcelona, plou a Espanya. I el govern espanyol també paga ara la seva incapacitat per fer política quan tocava, i per amagar-se darrere la policia i en els jutges. Per més que els mitjans espanyols ho continuïn negant, el referèndum de l'1 d'octubre també representa un abans i un després per a Espanya.
A dins, amb partits polítics que es diuen demòcrates i fins i tot d'esquerres, que en canvi s'empassen --cada dia més-- tota casta d'accions contràries als principis de la veritat, la democràcia, la llibertat d'expressió i els drets humans. I la pròpia Constitució, que volen fer creure que defensen.
A fora, amb un opinió internacional que ja equipara el sistema espanyol amb el de Turquia, per més que els Estats encara no es banyin. Hi ho demostren les sentències del Tribunal d'Estrasburg. I les greus acusacions d'Amnistia Internacional. I les jornades de les Nacions Unides de Ginebra per crebantar els drets humans.
I el president Puigdemont viatjant per tot Europa --lliurement, perquè la justícia espanyola no sap de què el pot acusar a fora--, denunciant la reculada democràtica que pateixen tots els espanyols i la inconsistència de les presons preventives d'Oriol Junqueres, Joaquim Forn, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.
Però ja se sap què deia Franco en el seu temps, o què diven ara Erdogan a Turquia o Putin a Rússia: «Aquí no hi ha presos polítics».
