Escric aquest article dedicat a Lisboa des de Barcelona i amb quaranta graus de febre. Millor dit, pens aquest article des de Barcelona i posseït per un estat febril. Deslligar la salut i la forma física del procés d'escriptura és un dels mites romàntics més duradors. L'escriptor japonès Haruki Murakami, autor de l'assaig «De què parlo quan parlo de córrer», corredor de maratons, assegura en aquest llibre, que un escriptor s'ha de mantenir en forma per desenvolupar amb les màximes garanties la seva professió creativa. Escriure precisa força, coratge i dedicació. Açò només s'aconsegueix si gaudeixes d'una bona forma física. El mite de l'escriptor borratxo també és romànticament fals. No es pot escriure begut, sota els efectes de l'alcohol. Abans o després, sí, Durant, no. Millor, mai. O no. Cadascú és lliure de gaudir o deixar-se derrotar per l'alcohol. Gabriel García Márquez es decantava per aquesta penúltima opció. Les drogues i la literatura no tenen res a veure, i ni tan sols Faulkner ni Hemingway podien escriure quan bevien, ja que «per ser un bon escriptor has d'estar absolutament lúcid en cada moment de l'escriptura i amb bona salut. Has d'estar en un bon estat emocional i físic». Què en sortirà de tot plegat? Apareixen els fantasmes.
He estat a Lisboa i m'he trobat Fernando Pessoa assegut a la terrassa de la cafeteria A Brasileira. M'hi he atracat amb respecte, he vençut la meva timidesa, m'he assegut a la cadira lliure de bronze del costat i l'he saludat. Tenia la mà dreta estesa i hem encaixat. M'ha semblat una persona forta, ferma, freda. I silenciosa, molt silenciosa. Mentre enfilàvem la costa i entràvem a Bertrand del carrer Garret, la llibreria més antiga del món ja que va ser fundada l'any 1732 i continua a ple rendiment, he agafat de les prestatgeries «Llibre del desassossec» de Fernando Pessoa i he entès el silenci del poeta portuguès: «Parlar és tenir massa consideracions amb els altres. Per la boca moren el peix i Oscar Wilde». Fernando Pessoa va morir relativament jove per culpa d'una cirrosi hepàtica induïda per la beguda. Reconeixes la veritat quan admet dos contraris. Havia nascut l'any 1.888 al barri de Chiado, en una casa situada tot just davant l'edifici del Teatre Nacional de Sant Carles, el teatre d'òpera de Lisboa. Son pare era crític musical i tenia la feina tot just al davant. Quan Fernando Pessoa tenia cinc anys son pare va morir. Sa mare es va casar amb el cònsol de Portugal a Durban, Sud-àfrica. Va ser educat en anglès i va desenvolupar una enyorança brutal cap a Lisboa. Va ser tal que, quan va tornar a la capital de Portugal, va decidir que no sortiria mai més de Lisboa. Fernando Pessoa és un d'aquests escriptors únics vinculats a una ciutat. Va ser el creador dels heterònims. S'entén per heterònim l'autor fictici que és també personatge i del qual es valen certs autors reals per a crear una obra literària paral·lela o diferent de la seva.
Ens hostatjam a pocs metres de l'escultura de Pessoa i a uns pocs metres més de la casa on va néixer Pessoa. Dormir a poca distància de la casa on va néixer l'escriptor portuguès em dóna aquesta sensació que estàs per uns dies en el lloc adequat. És una bajanada, ja ho sé. Però quantes coses ho són i les considerem sagrades?
Lisboa no es deixa veure sota la pluja. Hi ha ciutats que són copsades amb un cop d'ull. Aquesta percepció valorativa és més difícil en aquesta població. És una ciutat cultural. Hi has d'anar si valores la cultura. La cultura gastronòmica, la cultura museística, la cultura artística, la cultura, sobretot, literària. Lisboa respira poesia. A pocs metres de la Casa das Flores, el nostre hotel, hi ha la Praça Camoens. L'autor del poema narratiu «Os Lusíadas» també ha estat honorat amb una estàtua monumental. No vos ho creureu. A les tres o a les quatre de la matinada em desperten uns crits. És divendres i els carrers de Lisboa, del barri de Baixa, estan encara molt concorreguts. Un home recita, als peus de l'escultura, Os Lusíadas! El que fa memorable l'escena acústica de la persona solitària recitant a les tres o les quatre de la matinada són els crits entusiastes, quasi salvatges, que acompanyen i pauten cada octava dels deus cants.
Continua plovent ensoldemà. Tens dues opcions. Quedar-te a l'hotel o sortir a passejar. Ens decantam per aquesta segona opció. Volem veure l'estuari del Tajo. És impressionant. Em va passar el mateix a la desembocadura de l'Ebre. La mar i el riu entrant en col·lisió. No deixa de sorprendre'm. La Praça Comercio està encarada cap a l'aigua. Oberta. Només tres fileres de façanes. Una enorme i abraçadora u. Demà hem d'anar a la Universitat de Belas Artes de Lisboa. Ens informam com anar-hi. Recorrem a Fernando Pessoa perquè ens ens doni una breu descripció llegint el llibre Lisboa: «El nostre automòbil creua de nou el Rossio, puja per la Rua de Carmo, per la Rua Garret (més coneguda com a Chiado) i, tornant cap a la Rua Ivens, es deté al final, a la plaça on està situat l'antic convent de Sao Francisco de Cidade, fundat el 1217 i en el qual estan instal·lats ara la Biblioteca Nacional, l'Escola de Belles Arts i el Museu d'Art Contemporani.» La paraula portuguesa pessoa significa persona. La millor definició per a un escriptor.
