El procés ha acabat. Els independentistes catalans han guanyat i els unionistes ho saben, encara que per res del món acceptaran la derrota ni ho reconeixeran públicament. A vegades, els traeix l'inconscient. Va passar amb Inés Arrimadas durant una entrevista recent a la cadena Ser. La líder de Ciutadans a Catalunya va dir, sense adonar-se del missatge subliminar: «El independentismo es mucho mayor que el constitucionalismo». Sap sumar, sap comptar, sap fer combinacions numèriques i, si més no el seu inconscient, no es fa trampes al solitari. La BBC, la gens sospitosa de parcialitat televisió pública britànica, ho deixava ben explicitat després del 21-D amb un gràfic d'una netedat impecable i implacable: Catalonia election: 70 Ind, 57 Union, 8 Other. Que, traduït, al català vulgar, vol dir: independentistes (70), unionistes (57), altres (8). Per tant, 70 a 57. Una distància sideral. Victòria en escons, victòria en vots, victòria real que ara s'ha d'implementar.
Per què els catalans encara no són independents?
Ho compararia amb un viatge en avió. L'aparell s'ha enlairat, ha patit turbulències, l'impacte de llamps, part de la tripulació ha estat detinguda i s'ha hagut de posar als comandaments de l'avió un copilot que ha d'encarar el moment més difícil de tot vol: aterrar.
Com a mostra d'aquesta no acceptació de la derrota per part dels unionistes, un parell de botons per boca dels portaveus dels dos principals partits espanyols. Rafael Hernando, del Partit Popular, ha fet un paral·lelisme enrevessat entre dos astronautes i la situació política de l'únic candidat a presidir la Generalitat catalana. El desenllaç final proposat (sanguinis desitjos de venjança): tallar el tub d'aire hipotètic que uneix l'astronauta situat a l'espai (Carles Puigdemont) amb la nau pilotada (Catalunya) per Roger Torrent. Tubs, tisores, mort per asfixia a l'espai exterior. Jo m'ho faria mirar. Rafael Hernando hauria d'estar estès al divan d'un psicoanalista i, en tost d'açò, ostenta el càrrec de portaveu al Congrés del partit més corrupte d'Europa. Coherència poètica. Entendridor. Així ens va. És el més colpidor. L'absència de contrapunt. Fins i tot en els anys més foscos d'Espanya existia una resistència ideològica que equilibrava la política i els diferents poders. Ara, més que una oposició arquitectònica que mantingui l'edifici nacional en peus, hi ha un boig conduint una màquina demolidora d'edificis proveïda d'una gegantina bola de cern. El portaveu del PSOE, Óscar Puente (una altra coherència poètica, el llinatge), ha comparat Carles Puigdemont amb Charles Manson i, als seguidors de l'únic candidat a presidir la Generalitat, amb la secta satànica que va executar les ordres del cantant frustrat i que va assassinar a sang freda Sharon Tate, embarassada de vuit mesos i mig de Roman Polanski, i als acompanyants que es van trobar a la mansió de Califòrnia. Déu meu. Sempre he tingut fama de tenir molta imaginació, però som incapaç de posar dins el mateix sac les àvies, que alegres i valentes llueixen per la ciutat flocs grocs perquè volen la llibertat dels líders socials i dels polítics empresonats a Madrid, i les assassines d'embarassades que van sembrar el terror a l'oest dels Estats Units. És una comparació absurda. Per açò em costa arribar a entendre aquest nivell infame de deshumanització. I estic segur que cap independentista hi ha arribat. Reaccions a aquesta astracanada del portaveu del PSOE? Cap. A Catalunya, ni el PSC ni Miquel Iceta no han dit ni fava ni fesol. I açò que el polític dansaire publica cada dia un haiku. Aquest, del poeta japonès Matsuo Basho, és del dia 1 de gener de 2018: «Tres homes es troben / per celebrar junts l'any nou. / Per què es barallen?».
Aquesta deshumanització del rival és un símptoma més de la derrota unionista a Catalunya. Si repassam la història ens adonarem que els deshumanitzadors dels seus enemics obtenen victòries puntuals i poc duradores, i al final sempre acaben perdent. Em vénen al cap els alemanys d'Adolf Hitler amb la deshumanització dels jueus o els espanyols dels Reis Catòlics amb la deshumanització dels indis americans. A Alemanya hi ha en l'actualitat una de les democràcies més sòlides d'Europa i, a Sud-amèrica, a pesar dels problemes econòmics i polítics que tenen la majoria de països, cap dels estats independents voldria retornar a la metròpoli.
Han perdut i estan perduts. I ho saben. El passat diumenge vaig veure la pel·lícula de Ken Loach Jimmy's Hall. El protagonista diu una frase que deixa tocat el bisbe catòlic que maquina per fer tancar el centre cultural on s'ensenya poesia, dibuix, teatre, música o balls contemporanis: «S'ha d'interrogar si en el seu cor domina l'odi o domina l'amor». L'odi obté victòries temporals. L'amor, victòries definitives. La supuració excessiva de fel pot destruir òrgans interns. Fel: Humor viscós, de color verdós o groguenc, i de gust molt amarg que procedeix del fetge. En sentit figurat, també significa «sentiment amarg (d'odi, de dolor, d'enveja, etcètera)». A Menorca hi ha la dita Treure es fel per sa boca. Una versió contemporània podria ser «treure es fel per sa boca com Óscar Puente i Rafael Hernando (i com Soraya Sáez de Santamaría i com Xavier García Albiol i com…). Per acabar, un haiku, del desafortunat i poc heterodox poeta japonès Haquí Baixo: «Molts homes es troben. / Per què treuen fel per sa boca / si han guanyat?».
