Un dels esdeveniments culturals que més m'han impressionat al llarg de la meva vida va ser el visionat al cinema dels salesians de Ciutadella de la pel·lícula Yellow Submarine de The Beatles. No sé quin any va ser exactament. Crec que devia succeir cap allà, a principis dels anys setanta. Per tant, devia tenir onze o dotze anys. Estàvem assistint a les darreres raneres del franquisme. Encara que percebia el meu món com a lluminós, solar i ple de futures possibilitats, vist amb perspectiva, la meva vida quotidiana esdevenia en un context lleig, gris i mancat de les més elementals llibertats.
La pel·lícula de The Beatles va significar un esclat de llum, de desimboltura, de color, de lleugeresa, de llicència creativa, de diversió. Yellow Submarine és una pel·lícula de dibuixos animats de l'any 1968 basada en la cançó de The Beatles amb el mateix nom. Va ser dirigida per l'animador canadenc George Dunning, i produïda per United Artists i King Features Syndicate. La trama és senzilla. Pepperland és un alegre paradís musical situat davall la mar que està protegit per la Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band. Un dia és atacada per sorpresa pels Blue Meanies (que es podria traduir com els Maleïts Blaus), que odien la música. Aconsegueixen tancar la banda a l'interior d'una bombolla, paralitzar els ciutadans i convertir tot l'aquàtic paradís en un uniforme color blau. L'ancià batle de Pepperland envia el Jove Fred a la recerca d'ajuda internacional. Atraca l'atrotinat submarí groc a Liverpool i convenç Ringo Starr, que reuneix la resta de la famosa banda. Els cinc viatgers parteixen cap a Pepperland en el submarí groc i passen per diversos mars abans d'arribar a la seva destinació subaquàtica. Sí, la pel·lícula animada, sustentada en la simbologia del color, tal vegada va ser el detonant que va fer que m'adonés que havia estat vivint tota la meva vida en una dictadura i que a l'exterior -a Gran Bretanya, per exemple- es vivia d'una manera més desacomplexada, desinhibida, alegre, poderosa i lliure. És curiós que, quasi cinquanta anys després, aquesta guerra cromàtica s'hagi reproduït de nou amb els mateixos colors i amb els mateixos herois i roïns traslladats en el temps i en l'espai. El mal, representat pel color blau i pel seu desig d'uniformització i de conservadorisme. I, el bé, representat una altra vegada pel color groc, i pel seu desig de canviar el món sense restriccions, pacíficament i amb l'ajut del poder de la imaginació. El blau és el color corporatiu del partit considerat més corrupte d'Europa i que ha impulsat a Catalunya la destitució d'un govern elegit democràticament a les urnes i l'empresonament dels seus representants polítics i de la societat civil. El groc és el color dels presos polítics catalans i dels representants que lluiten per aconseguir que surtin de la bombolla penitenciària en la qual estan tancats.
Es podria pensar que aquesta divisió relacionada amb el color és simplista, insignificant. No ho creguis, estimat lector. Com ens va demostrar la pel·lícula «Yellow Submarine», el color és poderós. El partit que va posar un impost al sol va denunciar el color groc davant la Junta Electoral Provincial. Després del sol, l'aigua. El PP va presentar un recurs davant la JEP per tal de prohibir a Barcelona il·luminar de groc fonts i edificis públics tal com havien acordat el partit Demòcrata, ERC i Barcelona en Comú d'Ada Colau. No només va ser l'impulsor del 155 l'enemic acèrrim del color groc. El partit que li ha fet costat com un ca faldiller tot aquest temps, el PSC, va demanar a la Junta Electoral Central que es prohibís portar un llaç groc als membres de les meses electorals. Enemics del groc. Partidaris del blau. The Beatles a l'interior del seu submarí tronat contra la banda uniformadora dels Blue Manies.
És el més fatigant de tot aquest context polític i social. Les mateixes manies prohibitòries per tal d'ofegar l'obra d'aquells que volen construir una cosa fresca i nova. The Beatles es van separar i John Lennon i George Harrison van morir. La dictadura feixista va quedar enrere i Francisco Franco va morir. Espanya continua igual. Els blaus continuen dominant. Amb una diferència amb el passat. Els vermells s'han unit als blaus. Per tant, són encara més poderosos. Només els grocs i els morats poden fer contrapès (de fet, Podem ha presentat un recurs d'inconstitucionalitat contra el 155 i ho ha fet, segons les seves paraules, «per dignitat democràtica»).
El dia 21 de desembre, un dia feiner, se celebrarà el darrer combat entre els blaus i els grocs. I ho farà sense fonts il·luminades de groc i sense llaços grocs. Però amb música simbòlica de The Beatles; amb «Yellow Submarine», concretament.
El groc (del llatí crocus, safrà) és aquell color que té una longitud d'ona compresa entre els 565 nanòmetres i els 590 nanòmetres. El groc és el complement del blau, i com a tal, els pigments grocs absorbeixen la llum blava.
