És un llibre deliciós. M'agraden els llibres que aspiren a contenir tot un tema, tot un món, encara que aquest món sigui local i molt definit. I aquest ho és. És un univers limitat, però molt ric. A través de la música podem conèixer el devanir d'aquestes populars formacions, cabdals abans de l'era de les reproduccions sonores, i també l'ambient sociocultural del poble. Per començar, fixa una data que en marca l'origen. L'historiador Antoni Serra va topar amb una acta de la Junta Municipal d'Instrucció que, reunida el 30 de juny de 1861, deixa constància de l'actuació d'una formació musical durant un acte celebrat a l'ajuntament de Ferreries. A partir d'aquí, les bandes de música passen per centenars de vicissituds fins arribar a l'esplendor actual que ha culminat amb l'existència d'una banda juvenil i una de consolidada que ha estat protagonista de concerta memorables que han tingut lloc a Ciutadella, a Ferreries o al Teatre Principal de Maó.
Una banda de música es deu molt al seu director de la mateixa manera que un equip de futbol es deu molt al seu entrenador. I el llibre recopila el nom d'aquests artífex de la presència musical col·lectiva a Ferreries i els ordena cronològicament. Francesc de Paula Arguimbau (1895-1898), Miquel Camps Gomila (1889-1908), Biel Cardona Enrich (1903-1925) – (1929-1933) – (1940-1947), Antoni Florit Coll (1934-1940), Juan Florit Allés (1902-1903) – (1925-1929), Antoni Camps Fullana (1948-1950), Vicent Janer Rotger (1950-1965), Josep Tortosa (1975-1979), Toni Florit (ocasionalment), Perico Riudavets (1983-1985), Enric Villalonga (1985-1987), Ricard Ramisa (1991-1999), Josep Mercadal (1999-2001) i Josep Agustí (2001…).
Les bandes de música estaven relacionades a una ideologia i, durant uns anys, hi va haver dues bandes de música a Ferreries que van protagonitzar un dels incidents més memorables i divertits de la història local que jo he intentat recrear en una escena de l'esmentada novel·la «Nàufrags» i que va servir de punt de partida a l'actuació de les bandes de música el passat mes d'agost. Va succeir l'any 1903 al costerut carrer Fred després que les dues bandes haguessin anat a celebrar el darrer dia de carnaval. La republicana a Biniatrum i la conservadora a Cala Galdana. La topada va ser monumental quan es van trobar de tornada a Ferreries. Ens ho conta Antoni Camps, fill del director de la banda republicana que també en va ser director durant uns anys, a les seves divertides i exhaustives cròniques de Ferreries: «Quiso la casualidad que ambos grupos, de regreso a Ferrerías, se encontraran frente a frente en la calle Fría; cuando, debido a la estrechez de la calle, llegó la hora de ceder el paso, ninguno de los dos grupos tuvo la amabilidad, y la de San Quintín que se armó a los pocos minutos, pasó a la historia y se recordó durante mucho tiempo».
El que em sembla rellevant també és el canvi de paradigma. El poble continua sàviament dividit entre dretes i esquerres. De fet, quasi es pot dir que es reparteixen les batlies aquestes dues ideologies. La diferència amb antany és que ara les bandes de música locals són eines d'unió en les quals conviuen aquests dos pensaments polítics en un diàleg centrat en la interpretació i la creació musical. En aquest sentit, hem avançat i les bandes de música de Ferreries s'han convertit en un exemple d'unió mitjançant la cultura i la pràctica artística.
Els pioners sempre m'han fascinat. Molt interessant també del llibre és l'entrevista que Bep Cardona i Litus Arguimbau fan als protagonistes que van participar en aquestes ja llegendàries bandes: Miquel Camps, José María Allés, Joan Florit Rotger, Bartomeu Allés i Tomeu Florit. Molt agut en les explicacions és José María Allés que va començar a tocar el clarinet i que després es va decantar pel saxòfon: «Aquest fiscorn que va tocar en Tomeu es germà estava foradat i amb cera tapava es forats i el feia funcionar. I és que noltros, tot i que érem flacs, fèiem miracles!». Centenars d'anècdotes més i una paraula. Tomeu Florit: «… I es va estrevenir que vaig tenir un atac de ronyons i vaig fer bastants de dies indispost». «Es va estrevenir». Què significa? Feia anys que no sentia aquesta paraula. 'Estrevenir-se' és un verb reflexiu que significa ocórrer, succeir; presentar-se ocasió. Hi ha un refrany que diu: «S'estrevé més en un dia que en un any!». D'entrevenir-se', per modificació del prefix.
