La política per resoldre el problema social de la delinqüència es divideix en tres etapes: la prevenció, la repressió i la rehabilitació. Si apliquem aquest procés al procés de Catalunya pot semblar que les etapes no tenen res a veure una amb l'altra, però el més cec veu clar que no pot ser així.
Ara estem a la fase repressiva. Qui incompleix la llei delinqueix. Per aquest motiu, els jutges, que l'única feina que tenen és aplicar la llei sense mirar endavant ni endarrere, ordenen la intervenció de la policia. La fase repressiva sempre és la més espectacular, la que més pàgines omple dels diaris. És el moment de l'acció, tot i que a Catalunya de moment no s'han produït actes de violència. Però es pot delinquir sense agredir. Rajoy i Puigdemont no intervenen directament a la fase repressiva. Però hem de preguntar: tenen cap responsabilitat?
La prevenció d'aquesta delinqüència a Catalunya ha estat un autèntic fracàs. A la vista està. Rajoy s'ha dedicat a guanyar vots posant els catalans nacionalistes (abans de la seva transformació en independentistes) en el centre de la diana, i Mas i Puigdemont han aplicat pas a pas l'estratègia del martiri, el paper de víctimes injustes, l'essència de totes les revolucions.
És molt probable que el simulacre de referèndum de l'1-O no tengui conseqüències jurídiques, però és evident que en tindrà de polítiques i socials. Quants col·laboradors del «delicte» mereixeran l'acció de la justícia per la seva acció sediciosa contra la nació espanyola? Però encara més important, com pensa complir l'Estat amb la seva obligació de rehabilitat els centenars de milers de «delinqüents»? Quina teràpia pensa aplicar? (M'estim més no fer gaire broma).
Abans, ara i després només hi ha una acció possible: la política responsable. La que no s'ha fet fins ara. La que hauria de deixar els radicals en minoria.
