Hi ha dies que succeïxen notícies importants i t'agrada estar a la redacció i exercir la professió periodistica. Hi ha dies que no és així. El dolor per l'atemptat de les Rambles supera l'interès professional, però saps que, igual que els policies, els metges, els governants, els periodistes també tenim una tasca a complir.
Les xarxes han distribuït vídeos amb imatges molt dures, excessives, que no he vist. Per altra banda, hi ha lectors que han criticat la publicació d'una foto a portada en què es veuen (en una imatge distorsionada) algunes de les víctimes de l'atemptat terrorista. Aquesta és la imatge que han publicat la majoria de diaris. Reflecteix les conseqüències de la barbàrie. Crec que és un testimoni necessari de la importància del que ha passat. No hi ha morbositat en la seva difusió. Ni manca de respecte cap a les víctimes. És la realitat que ens colpeja, una realitat terrible, davant la que no podem tancar els ulls.
La imatge d'Aylan sense vida a una platja turca es va convertir en un símbol i la seva difusió internacional va aconseguir, durant un temps almenys, invertir la tendència en contra d'acollir més refugiats. La fotografia era necessària. No es podia deixar de publicar.
Les imatges de fiets que moren de fam o per causa de les guerres a l'Àfrica també són molt dures, terribles, però segurament necessàries per despertar la nostra sensibilitat i per estar informats del que passa. Aplicar criteris per diferenciar les víctimes és un terreny llenegadís.
Estic d'acord que no hem d'afegir més dolor del necessari. Però aquest dolor està en el fet, en les conseqüències d'un acte terrorista i criminal, que ha de poder ser explicat i conegut. Sense buscar el morbo ni manipular la realitat amb interpretacions interessades.
