Joan Pons Pons06/08/17 0:00
TW

Una filera de cotxes travessa les pistes forestals i els antics camins de Cala Mitjana. Alcen pols amb les rodes, eleven núvols de fum tòxics provinents dels tubs d'escapament dels motors massa exigits per la duresa de qualcuns trams; els ocells callen i les cigales deixen de xerricar. Els banyistes, que comencen a davallar a les onze del matí a Cala Mitjana o a Cala Mitjaneta, són sepultats per aquesta mescla de pols, de fum, de soroll, de contaminació. S'aparten a la vorera del camí i observen amb perplexitat la fauna incongruent i urbana que gira cap a l'antiga pedrera de marès, com si la marina fons una carretera de la ruta del sauló, on són rebuts per crits festius dels estadants de cap de setmana de la caseta dels antics i esforçats picapedrers i trencadors. Hi ha, en tot plegat, una relació de poder. Els zíngars de vorera podrien deixar el cotxe a l'aparcament públic, però disposen de la clau que obra el forrellat de la barrera de Na Gran i tenen el permís del propietari per a fer-la servir. La davallada motoritzada per una via en la qual hi participen el Camí de Cavalls, una tanca privada i els vials institucionals és la seva manera d'evidenciar aquest privilegi, aquest poder llogat. Per accentuar-ho, exhibeixen desacomplexats els seus cotxes rurals, les seves veus, el seu pacte no signat que topa amb els costums històrics dels menorquins i amb la rutina diària dels turistes. A més del privilegi de travessar el Camí de Cavalls amb cotxe i davallar per la carretera que travessa el bosc crepitant i fosforescent que duu a la platja, els nòmades de cap de setmana han barrat amb branques seques les escales rudimentàries de la pedrera i la drecera que condueix al seu cau blanc. És el seu imperi. Una illa dins una illa. Un mur de vegetació que es va corrompent que els separa dels turistes i de la resta de menorquins. Serfs dels senyors, seran els reis de la seva illa durant unes escasses quaranta-vuit hores.

Noticias relacionadas

Cernedor (490)

Más noticias relacionadas

2Indiferents a aquests disbarats locals, els turistes estrangers i nacionals, sobretot els adolescents, es llancen de peus des de dalt de la Cova de Cala Mitjana. Hi ha cartells que ho prohibeixen, però no ho aconseguiran aturar. Ho comprenc. Quan tenia la seva edat també m'hi vaig tirar. Es veu que les imatges dels saltadors contemporanis van sortir fa anys a un famós canal de vídeos i la plataforma s'ha convertit en un dels atractius internacionals més arriscats d'aquesta meravellosa platja del sud. En una prova iniciàtica. Fins i tot, famosos actors de sèries vikingues, s'hi han llançat, ho han enregistrat i ho han penjat al canal de vídeos internacional. Durs a les sèries, són com a al·lots en el món real.

Estan tan immòbils, hieràtics en el mirador, que no els hem vist fins que no ens hem girat. Dinen en silenci, respectuosos amb l'entorn. Sembla que en formen part. De la roca sobre la qual estan asseguts, dels pins que els donen ombra. Observen amb nostàlgia la platja de Cala Mitjana, els centenars de turistes que l'han colonitzada, les dotzenes de banyistes que la solquen a braçades, els caiacs i les piragües varades a l'arena, els al·lots i les al·lotes que pul·lulen com formigues damunt la Cova. Són de Ferreries. De Menorca. Ell, té la meva edat. Ella, és una mica més jove. Comprenc per tant la seva nostàlgia. Ens han robat la platja. No ens l'hem venuda, com Cala Galdana. La platja ens ha estat robada. Era la platja verge dels ferreriencs i ara l'hem de contemplar des del mirador de Cala Mitjana. Els ciutadellencs de la pedrera de marès ens han barrat la drecera, el pas i la davallada a Cala Mitjaneta. Els turistes internacionals la platja sencera de Cala Mitjana. Les institucions ens han deixat la franja delimitada del Camí de Cavalls que és vigilada pels forestals. Els menorquins, en especial els menorquins de Ferreries, ens hem agafat l'opció de Na Gran per arribar a la nostra gran platja sense urbanitzar. Botar una paret i defugir els camins traçats és la nostra silenciosa, ingènua i arrogant protesta. Mirador. Que mira. Que es pot mirar o mereix ser mirat. Lloc alterós des d'on es pot contemplar i veure una gran extensió de terreny o paisatge.