Durant l'estiu, som uns entusiastes de la vida i la gaudim acostant-nos a la natura com més millor. Els illencs, el passegem de manera senzilla, espontània i natural, com la dolça música que provoca una guitarra. En el nostre trosset de mar, ens evadim del món. La meva illa i jo, tenim per pàtria una barca. Pesquem albes i naveguem crepuscles d'una delicadesa extrema i d'un enfoc meravellós, que enamoren. Tenim mil coses a fer, que emboliquem de cançons a cau d'orella i festes de carrer.
A l'altra cara, els turistes, com un reflex del que passa a la societat en general. Tot s'accelera, tot va més ràpid, tot creix més. La prioritat és voler-ho fer tot, la immediatesa, la velocitat. Fotografiar un temps dintre del temps. Una enorme pressió turística i recreativa que genera insatisfacció entre els propis usuaris, conflictes medi ambientals i socials. La carretera tremola. L'agost, no només hi ha queixes dels residents, sinó també dels visitants habituals que veuen les platges plenes, el terreny que es va degradant, trajectes on costa circular, centres replens de vianants que t'envesteixen.
Necessitarem més mesures polítiques, més implicació del sector, més compromís social i –sobretot- més iniciatives. Perdem la nostra particular llibertat en la terra dels somnis. I si envés d'engrandir carreteres i camins, restringim l'entrada de vehicles? Com deia un amic, si persegueixen el nostre estil, que vinguin disposats al xino-xano.
