L'incendi de la planta de tractament de residus voluminosos de Caritas (TIV) ha provocat tres problemes. L'incert futur del grup de treballadors i dels plans d'inserció social; la situació de Caritas amb un deute important per una gestió de residus que mai ha complert les previsions de volum previstes inicialment en els plans de l'administració; i les causes de l'incendi. La gestió de residus, curiosament, no és un problema perquè hi ha altres instal·lacions privades amb estructura i capacitat per tractar tots els materials que arribin.
Sobre les causes de l'incendi. La planta ja va patir un gran foc el 2 de juny de 2011, que va deixar l'estructura en peu però amb uns danys materials importantíssims. Que sis anys després hi hagi un segon incendi, més intens que el primer, pot ser una fatal casualitat, però és un fet que mereix tota l'atenció.
Després del primer incendi s'ha de pensar que es van aplicar les millores tècniques per evitar un nou sinistre, però a la vista està que no han servit. I no vull dir la col·locació de càmeres, sinó, per exemple, la instal·lació, com es va fer, d'un material ignifug al sostre. Tampoc ha evitat l'esfondrament de la coberta. Per altra banda, l'edifici es va col·lapsar amb una rapidesa insòlita. A les 8.52 del dilluns 19 de juny es va disparar l'alarma i a les 9.15 es desplomava tota l'estructura. Això, segons les valoracions de tècnics del servei d'extinció d'incendis, significa que la intensitat era molt elevada. Això podria permetre deduir que hi havia més d'un focus, però encara no es pot assegurar
Hi ha un munt de dites populars que recomanen no mirar cap enrere, perquè «el mal ja està fet». I està clar que el que importa és donar resposta als dos primers problemes. Però el que sí hem d'esperar, com segur que es farà, és que la investigació analitzi tots els elements per poder descartar que el segon incendi i la segona destrucció de la planta de Caritas no ha estat intencionada sinó fruit de l'infortuni.
