Sempre he estat independentista. Fins i tot abans de néixer. Primer van ser independentistes els meus ancestres. Ferreries pertanyia administrativament a la Universitat des Mercadal i, tot el poble, entre ells molts dels meus avantpassats, van lluitar ferotgement per aconseguir l'autonomia plena. Va ser un procés que va durar molts d'anys. Existeix un treball inèdit de l'historiador Miquel Àngel Casasnovas que ho explica amb pèls i senyals.
El també historiador local, Joan Janer Martí, reprodueix succintament aquest avatar en el seu llibre Les Ferreries (1301-1850), el camí cap a la seva plenitud: «… no ha passat cap generació que no s'hagi trobat amb les reiterades negatives dels Jurats davant qualsevol demanda que sorgís de Ferreries». La independència es va aconseguir gràcies a les bondats de la constitució de Cadis de l'any 1812, es va perdre passats dos anys i es va assolir definitivament l'any 1836.
Quan jo vaig néixer cap ferrerienc hauria volgut tornar a formar part del municipi del qual s'havia escindit. És més, aquest delit d'independència havia deixat l'esfera local i s'havia traslladat a l'àmbit universal. Anàvem cada dissabte o diumenge a l'església i, durant la missa, el capellà oficiant contava històries protagonitzades per independentistes. Ho feia llegint dos llibres sagrats. L'Antic Testament i el Nou Testament reunits a La Bíblia. El mateix esquema. Un poble subjugat per un altre poble més poderós. Un desig irrefrenable i durador en el temps de la gent d'aconseguir la llibertat. Els noms havien canviat. Abans, Ferreries i Es Mercadal. Ara, Israel i Egipte. Per suposat, la meva simpatia es decantava pels israelites. Tenien màgia. Sabien apartar les aigües del Nil. En contacte amb un ser superior, eren capaços de fer caure plagues sobre la terra. En canvi, els egipcis practicaven l'esclavatge i eren cruels.
L'aparició de Jesucrist, el protagonista absolut del Nou Testament, repetia una altra vegada el mateix patró. La nació d'Israel una altra vegada, en aquesta ocasió sota la sandàlia romana. Israel i Roma. Els primers, en contacte amb un ser superior, sabien fer miracles i eren generosos, valents i bondadosos. Els segons, eren cruels i injustos, com el faraó. També dolents fins al punt de clavar un home innocent a la creu. D'aquesta pugna antagònica, sorgiria una religió universal que no entenia de fronteres i que s'expandiria per tot el món gràcies a la tasca dels apòstols. Rebria el nom de Cristianisme.
Quan jo era al·lot, hi havia una església i dos cinemes, a Ferreries. Ara, hi ha dues esglésies i cap cinema. No vull treure cap conclusió. Podíem triar. El cine de dalt. O el cine de baix. I, per tercera vegada, el mateix diagrama. Hollywood era independentista fins a la medul·la perquè Amèrica havia lluitat amb ungles i dents per la independència. Els Estats Units s'havien independitzat de l'imperi britànic l'any 1776. Quantes pel·lícules de Hollywood no s'han fet sobre la independència dels Estats Units i quants comentaris cinematogràfics no s'hauran declamat fent referència al 4 de juliol!? Sempre el mateix esquema. Els independentistes, els bons, els perseguits. Els unionistes, els defensors de la poderosa metròpoli, els dolents, els perseguidors. Fins i tot El Zorro era independentista! I no només Amèrica del Nord, tot el continent sencer s'havia alçat en armes contra les respectives metròpolis i havien assolit la independència: els Estats Units, però també Canadà, Mèxic, Brasil, Argentina, Colòmbia, Cuba, Xile, Perú (la pàtria d'un dels antiindependentistes més furibunds com és Mario Vargas Llosa).
Sí, el passat local i l'exemple coratjós dels meus ancestres, l'educació cristiana rebuda, el pensament anglosaxó provinent de més enllà de la mar i la sensibilitat personal m'han portat a tenir simpaties per la gent i pels pobles que aspiren o que lluiten per assolir la independència. Israel o Egipte? Israel. Israel o Roma? Israel. Israel o Palestina? Palestina. Cuba o Espanya? Cuba. Catalunya o Espanya? Catalunya. Escòcia o Gran Bretanya? Escòcia. Irlanda o Gran Bretanya? Irlanda. Armènia o Turquia? Armènia. Espanya (durant les Guerres Napoleòniques de principis del segle XIX) o França? Espanya! No ho puc evitar. Aquest sentiment es troba adherit al meu ADN.
Tot plegat es pot resumir en una frase d'Albert Camus que fa referència al paper de l'escriptor: «Hi ha una ambició que haurien de tenir tots els escriptors: ser testimonis i cridar cada vegada que es pugui i en la mesura del nostre talent, per aquells que es troben en servitud».
I, ja se sap, has de triar. Entre els perseguits i els perseguidors, entre els enfeinats i els cansats, entre els subjugats i els subjugadors. Entre, per dir-ho a la manera jueva, cristiana o de Hollywood, entre els bons i els dolents.
Servitud. Qualitat de serf; condició de no lliure; subjecció a un amo. A Mallorca i a Menorca també es fa servir per a referir-se al conjunt de persones de servei, de criats. Castellà servidumbre.
