Fa uns quants anys, molts anys, vaig quedar tancada al Claustre del Carme. En aquest espai polivalent, bressol del mercat municipal i d'equipaments culturals de primer ordre, hi havia l'escola Davall sa Plaça. Un divendres vaig badar més del compte, primer als banys, i després voltant per l'antic convent. Cap comerç obria pels capvespres i tot d'una no me'n vaig adonar, fins l'instant de córrer d'una porta a l'altra. Tornava fosc i em vaig sentir molt sola i trista.
Auxili! M'he quedat tancada!
A casa meva, pares i germans ja havien mobilitzat la recerca i poc temps després, i gràcies al saig municipal, es va produir el rescat.
L'altre dia, vaig explicar aquesta anècdota familiar a un amic. S'havia quedat tancat al Parc Infantil de Vives Llull. El dia s'allarga, el passeig convida, i –de sobte- es va trobar les tres portes d'accés clausurades. Sentir-se atrapat, no és una sensació agradable. Per sort, els mòbils permeten un ràpid contacte. El policia que va retornar a les instal·lacions no el va abraçar, com el meu saig amorós, sinó que li va demanar si desconeixia que el parc tancava. Efectivament, respongué. No hi ha cartell que ho digui.
La meva ciutat és referent de progrés, d'instal·lacions culturals i esportives de primera, capdavantera en l'àrea social, però aquelles petites coses, les senzilles i bàsiques, sempre li han costat moltíssim. En el context de les polítiques locals, de vegades, ens fa falta el més quotidià.
