Quan l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, en el seu article 14 es refereix a la competència exclusiva de la comunitat autònoma, en harmonia amb els plans d' estudi estatals, per a l' ensenyament de la llengua catalana, que és la pròpia del nostre país, o sigui la històrica en aquest territori, diu també que aquest ensenyament s'ha fer «d' acord amb la tradició literària autòctona»; que «la normalització d' aquesta serà un objectiu dels poders públics» i que «les modalitats insulars del català seran objecte d' estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de la llengua».
Idò sense entrar en disquisicions sobre el concepte de «normalització», en general podem entendre'l com l' ús normal d' una llengua en tots els àmbits socials i amb tots els registres (oral i escrit, informal i formal, col·loquial i culte, etc.). Sabem que entre nosaltres aquesta 'normalitat' no l'haurem assolida fins que qualsevol ciutadà no pugui expressar-se en català a tot arreu, i pugui «viure en català» des que s' aixeca al matí fins que a la nit es colga. Tampoc no ens podran privar dels nostres somnis!
Altra cosa és el concepte de «modalitat», que surt al diccionari com a «forma o variant d'alguna cosa, mode particular d'esser, de presentar-se». Així, es parla de modalitat esportiva, dialectal, de finançament, de contracte de treball, etc.
Açò ve a compte de la lliçó magnífica que Nicolau Dolç, mallorquí membre numerari de la Secció Filològica de l' Institut d'Estudis Catalans, va impartir davant un públic nombrós dia 31 de gener a l'Arxiu del Regne de Mallorca amb motiu de la presentació de la nova Gramàtica de l'IEC. Des de casa ho vaig seguir en directe per Internet (vid. a youtube). Just abans d' acabar la seua rigorosa, però amena!, dissertació el doctor Dolç va referir-se als qui avui, des de les Illes estant, ja han deixat d' atacar la unitat de la llengua catalana, però en qüestionen una cosa tan important o més: la seua integritat, és a dir, el fet que la catalana, com tota llengua viva i de cultura, disposi de tots els registres (vulgar, familiar, neutre, culte, científic...) i doncs servesqui per a tot. Llavors, el professor s' adreçà al públic, i particularment a la consellera de Cultura i a la directora de Política Lingüística: «Quan algú digui que no hem de defensar l' estàndard, sinó les modalitats insulars, hem de contestar que el català estàndard, amb denominacions i continguts diferents, ha estat una 'modalitat insular' durant gairebé 800 anys». És de llei: la tradició literària autòctona.
