La meva àvia paterna va ser la primera telefonista de Ferreries. Era de nom Francisca Barber Vidal i havia nascut l'any 1882. Una filla seva, Juanita Pons Barber, va escriure un llibret deliciós, titulat «Pouant curiositats del passat», amb la col·laboració del seu nebot, cosí meu i també escriptor, Víctor Martí Pons.
Al llibre explica de forma succinta l'aparició d'aquest primer telèfon: «Dia 29 d'abril de 1908, reunit es consistori baix sa presidència des batlle don Bartomeu Pons Riudavets, es va acordar gestionar sa instal·lació d'una línia telefònica secundària que enllacés aquesta vila amb sa telegràfica establerta a Es Mercadal. Es va decidir per unanimitat sol·licitar ses oportunes autoritzacions des director general de telègrafs, i poc més tard s'instal·lava en es poble es primer aparell telefònic, a ses mateixes cases consistorials. D'encarregada telefonista va ser anomenada na Francisca Barber Vidal, i durant molts d'anys Ferreries va disposar d'aquest únic telèfon, convertint-se així s'ajuntament en una mena de centraleta telefònica a disposició des qui haguessin de menester es seu servei».
Francisca vivia en un annex de les mateixes cases consistorials juntament amb el seu marit sereno i la resta de la seva família. Amb el temps es va poder comprovar que la feina de telefonista era arriscada. La mateixa Juanita Pons Barber em va explicar més d'una vegada l'incident que ha acabat esdevenint mític dins l'àmbit familiar.
Va succeir durant una nit de trons i llamps. En plena tempesta va sonar el telèfon. La meva àvia paterna el va despenjar. Un malalt precisava la visita urgent del metge. L'encarregat d'anar a cercar el metge era el sereno. La telefonista es va alçar de la cadira de la centraleta per anar a despertar el sereno. Una gran claror encegadora va entrar d'immediat per la finestra, es va sentir un tro horrorós i la centraleta va explotar. Es va escampar per l'habitació una forta olor de socarrimat i estelles provinents del telèfon i de la centraleta van ser escopides com si fossin metralla i es van clavar a la paret com afuats ganivets. Un llamp havia ferit el campanar de la veïna església i també havia tocat el cable del telèfon que passava a prop de la cúpula que va quedar trencada. La meva àvia es va salvar per un pèl perquè, ja sigui per intuïció o per casualitat, s'havia alçat un segon abans de la cadira de telefonista. A partir d'aquell dia, millor dit, d'aquella nit, la meva àvia Francisca va tenir una por irracional als llamps. Cada vegada que hi havia tempesta, encenia candeles de sant Bartomeu i resava aquella oració mig religiosa i mig pagana que té per protagonista santa Bàrbara: «Santa Bàrbara va pel camp / tota vestida de blanc. / Santa Bàrbara i santa Helena, / i Maria Magdalena, / guardau-nos de trons i llamps.»
Aquest incident tecnològic i meteorològic em fa pensar en la fragilitat de la vida humana i en el miracle de l'existència personal. El llamp va ferir el campanar i la seva energia destructora va ser canalitzada i transmesa pel cable de la centraleta telefònica. Va succeir l'any 1915. Sebastià Pons Barber, el meu pare i el seu fill, va néixer uns anys més tard, en concret l'any 1921. Si la meva àvia paterna hagués mort durant l'explosió de la centraleta de telèfons de Ferreries aquella nit de llamps i trons, el meu pare no hauria nascut. Vist amb la perspectiva del temps, sembla una insignificança que només té sentit en el regne familiar i en el joc infinit del condicional. Es va alçar, es va salvar i la línia natural de la procreació va tenir continuïtat fins a l'actualitat: un centenar de descendents.
El campanar actual de Ferreries és la imatge icònica del poble. No és l'original, per suposat. Els llamps tenen una atracció religiosa pels campanars. L'any 1884 va ser inaugurat un campanar nou dissenyat pel bisbe de Menorca, Manuel Mercader. El 1915 el llamp va tocar aquest campanar, que va quedar malmès, i el 1928 va ser reconstruït i va quedar com el coneixem ara.
Deixant de banda el misteri genètic de les combinacions atzaroses que acaben generant el nostre destí, em fascina la topada energètica i de simbologies. Els campanars són elements arquitectònics habituals que s'alcen des de fa milers d'anys damunt les nostres terres. Els campanars protegeixen les campanes. El metall atrau les llamps. Les campanes estan relacionades a nivell simbòlic amb la percepció del so. El batall de la campana dissol les limitacions de la condició temporal. A la Xina, el repic de la campana està relaciona amb el tro. El tro està intrínsecament unit al llamp i comparteix el mateix espai temporal. La nostra percepció, degut a la diferent velocitat de la llum i del so, ens engana i primer ens arriba la claror del llamp i després percebem el crit estrepitós del tro. La campana tradicional i el telèfon innovador. Un xoc d'energies que el llamp posa en violenta col·lisió. I, entremig, una doneta que se'n du l'ensurt de la seva vida i que salva aquesta, ja sigui per casualitat o per intuïció, per una mil·lèsima de segon. La telefonia s'ha imposat i la campana ha resistit el seu embat. Els pares es queixen que els fills estan aferrats al telèfon mòbil. Els veïns es queixen de les campanes. M'agraden les campanes. Em desagraden els telèfons. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.
