M'ha semblat molt bé que a Maó hi hagi hagut controvèrsia aquests darrers dies sobre la necessitat de no ajornar més la construcció d'una nova seu pel conservatori de música. Són molts ja els calendaris incomplerts per part de polítics de tots colors i també els dubtes que recauen sobre la idoneïtat d'ubicar la institució a l'antiga Sala Augusta. Trobo assenyat que es discuteixi sobre aquest tema perquè els debats sempre són senyal que el teixit social no està mort del tot, que encara hi ha voluntat de fer poble i perquè les idees d'uns i altres aporten rics suggeriments.
Ben segur que és per deformació professional, tot el dia entre llibres, arxius i testimonis del passat, que tinc un gran respecte per l'arquitectura antiga per la qual cosa em rebenta que molts indocumentats, associant cultura a coses velles, proposin sistemàticament pels equipaments culturals edificis històrics. Molts equipaments com arxius i biblioteques, però també conservatoris, no poden ser instal·lats en monuments, per la senzilla raó que el preu a pagar en destrucció per la reconversió del mateixos edificis i també en doblers és enorme. És molt més viable, en tots els sentits, posar l'equipament en un edifici nou, dissenyat expressament per les funcions que ha de donar.
Però, malauradament, la controvèrsia pública pel conservatori de Maó és una flor que no fa estiu. Si existís realment un interès sociològic per l'ensenyament i la cultura el viuríem, en primer lloc, quotidianament a peu de carrer i, en segon lloc, figuraria com a prioritat política. I no és així. La mentalitat imperant és la de guanyar doblers i poc més. Ha desaparegut completament dins les esquerres la idea que l'ensenyament és la principal raó de la política pel fet que és emancipadora d'individus i societats. La mentalitat del programa lliberal conservador del PP, menfotista amb l'ensenyament i la cultura públiques, s'ha fet en la nostra societat hegemònic i indiscutible. Tots ens hem fet, molt o poc, del PP. El primer en admetre- ho és el PSOE però tampoc se'n fan massa enfora partits que tenen pinta de radicals com Podem. Lluny, molt lluny, queda la II República, moment en què l'ensenyament va ser la clau de volta de la política progressista. I a les proves em remeto.
A les illes Balears la inversió en educació és la més baixa de totes les comunitats autònomes, ve a representar un 2`96 % del PIB, quan la mitjana Estatal és troba en el 4'3 %. Actualment un 36% dels professors són interins i el sector està desballestat i apallissat fins l'esquelet. Podem de les Illes, el més radical de tots els partits de les esquerres vol que arribi la inversió a la mitjana de l'Estat a... finals de la legislatura!
Aquí ni política socialdemòcrata de cou cuineta hi ha. Mentre estem a la cua de l'educació i de la cultura, Noruega dedica a l'ensenyament el 7'37 % del PIB, la qual representa dins el global de la seva despesa pública el 17'45 %. Suècia hi esmerça en els mateixos termes el 7'66% i el 15'25%; Dinamarca hi aboca el 8'55% i el 15'04%, i Finlàndia el 7,19% i el 12'81%. Aquests són els països amb els quals caldria comparar-nos.
De debò que col·lectivament ens ho hauríem de fer mirar psiquiatrament. Mentre som capaços de moure cel i terra per aconseguir carreteres, autopistes, pàrquings, ports, aeroports i ciments i asfalts de tota mida i categoria, no ens fa posar vermells ni el fracàs escolar, ni la precarietat en què es troben molts equipaments educatius i culturals.
Com dic, si tinguéssim clar quin és el model de vida i de societat, de cultura que volem, ja d'entrada els pressupostos haurien de ser molt més ambiciosos, haurien de recollir les aspiracions i els polítics que les esperonen saber-les comunicar. Molt em temo però que quan no hi ha res a explicar és perquè tampoc hi ha idees. L'ensenyament i la cultura no són prioritàries.
