Al meu segon poble també fan pregó. Trien una destacada personalitat barcelonina i el menen de la maneta a l'ajuntament perquè animi a participar a les festes i faci una lloança de la ciutat i dels seus habitants. No se'n surten. Cada any, o hi ha polèmica -l'any passat amb les banderes, enguany amb les llengües- o és un acte protocol·lari sense ànima i significat.
La raó d'aquest encartonament s'hauria de cercar en la impossibilitat de les grans ciutats de reconciliar la seva estructura rígida i de ramificacions quasi infinites amb l'esperit genuí i plàstic de la festa. Ho va escriure molt millor Octavio Paz al seu memorable llibre «El laberinto de la soledad»: «Las masas modernas son aglomeraciones de solitarios. En las grandes ocasiones, en París o en Nueva York, cuando el público se congrega en plazas o estadios, es notable la ausencia de pueblo: se ven parejas y grupos, nunca una comunidad viva en donde la persona humana se disuelve y se rescata simultáneamente». Les festes són de les comunitats petites. En les grans ciutats és impossible crear el caliu de la festa. Les grans ciutats s'adiuen amb els espectacles teatrals, els concerts de música, els grans esdeveniments esportius.
Però així com la festa no és de les grans ciutats, l'espectacle no és de les petites comunitats. Els pobles no tenen res a fer davant els estadis plens, davant les sales de concerts, davant els temples del coneixement repartits estratègicament per la ciutat. La gran ciutat es resisteix a renunciar a la festa perquè, a la gran ciutat, hi cap tot i es produeix tot, encara que a vegades en una versió grisenca de simulacre. Per començar, Barcelona té dues patrones. Totes dues dones, açò sí, però dues patrones. Una, és Santa Eulàlia. La seva festivitat se celebra el dia dotze de febrer i és la patrona de la ciutat de Barcelona. L'altra, és la Mare de Déu de la Mercè. La seva commemoració se celebra el vint-i-quatre de setembre i és la patrona de la diòcesi de Barcelona. Per tant, aquests dies, s'han celebrat les festes de la Mercè.
L'encarregat de fer el pregó d'aquest any ha estat l'escriptor Javier Pérez Andújar. Em fa content cada vegada que un escriptor té protagonisme i és valorat per les institucions. L'elecció d'aquest pregoner per part d'Ada Colau no ha estat ben rebuda per una part molt important de la població. Han vingut a dir que, l'escriptor nascut a Sant Adrià de Besòs, no representava a una gran majoria silenciosa de barcelonins. El moll de l'ós s'ha de situar en un article publicat per Pérez Andújar al diari «El País» on comparava l'independentisme amb el règim dels aiatol·làs. Tenint en compte que a Barcelona hi ha molts d'independentistes, resulta curiós que l'ajuntament hagi escollit una personalitat que insulta la meitat dels seus habitants. A nivell personal, no hi don cap importància. Si insultes i no argumentes, et retractes. És problema teu. No de la ciutat. Com he dit al principi, les grans ciutats són molt manxoles amb les festes. No en saben fer. Obrir una festa amb un pregoner que insulta la meitat de la població em sembla coherent amb una gran ciutat. A més, el pregó mateix com a figura literària em sembla de temps antics. Per tant, davant tantes incoherències és normal que cada any les festes de la Mercè comencin amb un festival que no ens mereixem els ciutadans que hi vivim que hi pagam els nostres impostos. L'actor Toni Albà ha contra-programat un pregó alternatiu. També és graciós. Autoanomenar-te pregoner. S'hauria d'imposar. Qui vol fer el pregó? Jo! Puja al balcó i comença a garlar. Per suposat, s'ha muntat una gran polèmica a la ciutat que no sé si ha arribat a Menorca. Uns, a favor del pregó oficial. Uns altres, a favor del pregó alternatiu. Qui té raó? Tothom ha opinat i s'ha posicionat. En el meu cas, jo pens igual que el pensador alemany Gottfried Wilhelm Leibniz. El filòsof nascut a Leipzig, basant-se en l'Ars combinatòria lul·liana, va assegurar que «quan sorgeixi una controvèrsia, no hi haurà ja més necessitat de discussió entre dos filòsofs de la que hi ha entre dos calculadors. N'hi haurà prou amb agafar la ploma, asseure's i dir-se l'un a l'altre: ¡calculem!». Encara que jo no sigui filòsof, he fet cas a Wilhelm. He mirat el llistat de pregoners de la Mercè i he cercat els escriptors que l'han fet. He agafat la ploma i la calculadora i, el resultat obtingut, ha estat de 6 a 1. Sis escriptors que escriuen en llengua castellana han fet el pregó de la Mercè. Un escriptor que escriu en català ha fet el pregó. Per tant, 6 a 1. Un resultat calculat fredament i que dóna i treu raons. La conclusió? L'Ajuntament de Barcelona discrimina la literatura catalana i els autors barcelonins que escriuen en català. I, d'altra banda, promociona la literatura castellana i els autors barcelonins que escriuen en castellà. No és una opinió. És un càlcul matemàtic. Com ens aconsellava que féssim Leibniz, i aquí hi ha la ironia, després d'haver llegit un autor que escrivia en català i que mai va escriure cap obra en castellà. De fet, amb aquest percentatge demolidor, Ramon Llull no hauria tingut moltes possibilitats de fer el pregó de les festes de la Mercè de Barcelona. Pregó. Crida; castellà, pregón.
