Peixateria (284)

Diuen que a vegades l'univers pot estar concentrat en el cap d'una agulla. No sé si és del tot cert, però del que estic segur és que el meu univers literari està concentrat en un carrer. El carrer Sant Bartomeu de Ferreries. Vaig pensar açò mentre presentava el meu primer llibre de poemes, «L'illa dels arbres vençuts», a l'esplanada exterior de l'antiga peixateria municipal de Ferreries que està situada, entre fonts blanques i terres vermells, en aquesta emblemàtica via urbana local. Vaig néixer, ara fa cinquanta-cinc anys, al nombre quaranta-vuit (ara mutat al nombre cinquanta-dos per motius de creixement burocràtic) d'una casa senzilla d'aquest carrer relativament curt i popular. El meu avi patern era el sereno municipal (també glosador de glosa escrita) i vivia a l'edifici de l'ajuntament que estava situat, igual que ara, al capdamunt de la plaça on desemboca i continua desembocant el carrer Sant Bartomeu. Jugàvem a la canaleta davall el pont (fer caure bolles de vidre o de fang per una vermella i costeruda llosa fins que una topava amb l'altra després de salvar el laberint de pedres de cot) i a futbol fent servir la immensa porta de l'església com a porteria. Al començament de la costa hi havia el forn de Can Marc que feia els dolços més bons del món i una coca de pinxa espectacular. Al final del carrer hi vivia una vídua de guerra que tenia un canet que ens lladrava quan passàvem corrent davant la casa pulcre i d'una blancor espatarrant. El carrer, i també la plaça, estaven sense asfaltar, les finestres pintades de verd colonial, els cans trescaven completament lliures o amb una ortopèdica i cruel trava per dificultar la seva mobilitat. A penes circulaven cotxes. Si em demanessin tres objectes que sintetitzessin la meva infantesa en aquest carrer em decantaria per un mèrvil, un pinyol d'albercoc i una pilota de futbol. Si em preguntessin per tres elements pensaria en l'aigua, la pedra i el sol. Créixer consisteix en abandonar un espai físic i mental que se'ns ha quedat petit i que ens empresona, i conquerir-ne un de nou que s'adeqüi a les nostres noves necessitats. Ventre matern, bressol, casa, pati, carrer, família, poble, pobles més propers, illa, ciutat, propi continent, resta de continents... «L'illa dels arbres vençuts» intenta travessar amb una agulla de punxa candent aquests espais físics i mentals i, a través de les paraules, convertir-los en emocions amb aspiració universal. No sé si ho aconseguesc o no, però veig tots aquests indrets físics i mentals adoptant la forma geomètrica de cercles. La filòsofa catalana Fina Birulés assegura que «pensar és sortir del cercle traçat». Hi estic d'acord. Hi afegiria que viure és entrar i sortir del cercle. Aquest principi d'estiu he llegit un llibre que té com a títol una imatge poètica brutal: «El nedador del mar secret». Ha estat escrit per William Kotzwinkle i publicat per l'editorial Navona després d'una acurada traducció de l'escriptor Yannick Garcia. «El nedador del mar secret» és la història del complicat naixement d'un nen, explicada pel seu pare. Després d'aquestes lleus pistes ja podem endevinar qui és aquest nedador i en quin mar secret i misteriós se submergeix durant, més o menys, nou mesos. Mars o cercles. Cercles o mars. També aquest començament d'estiu m'he deixat endur per la prosa subjugant de l'enigmàtica Elena Ferrante i de la seva saga sobre l'amistat entre dues amigues i que ha estat publicada en català per La Campana. Dues idees m'han fascinat de la seva obra. La divisió del temps entre «abans de nosaltres» i «després de la vinguda de nosaltres al món». I l'assumpció que, per parlar del passat, no serveixen les paraules del present. En qualsevol relat autobiogràfic (o presumptament autobiogràfic), els esculls que s'han de salvar són els que escairen el mar de la nostàlgia. En aquest sentit m'agrada la imatge del practicant d'immersió lleugera que podem veure tots els estius en les nostres platges. Vola damunt l'aigua adoptant una posició horitzontal i veu amb una claredat lluminosa, a través de la làmina d'aigua, tots els detalls del fons de la mar. Açò m'ha donat el temps. La lucidesa del practicant de snorkeling en una cala menorquina (no totes les aigües marítimes són tan transparents com les aigües de Menorca). El fons de la mar és el mur que separa el temps cronològic del temps personal. L'aigua és el nostre temps psicològic. El vidre de les ulleres és la nostra visió subjectiva amarada per la distància. L'antiga peixateria de Ferreries és un dels escenaris de la meva novel·la «La casa de gel». Passejar per aquests vorals és com transitar per les fulles de pedra d'un llibre que he escrit ja fa temps. Una peixateria és el lloc o botiga on es ven el peix.