Llepar (283)

Moltes vegades complicam les coses revestint-les d'una transcendència exagerada que les acaba ocultant davall un claper de paraules postisses i adotzenades. Açò darrer ho saben molt bé els tecnòcrates, els perseguidors dels doblers, els corruptes, els poderosos, els empresaris, les elits extractives que dominen des de l'ombra el món contemporani. Entre aquesta gent selecta sense empatia ni compassió, és molt popular una dita festiva que ens recordava fa unes setmanes el juganer filòsof i professor universitari Slavoj Zizek: «¿Per què milers d'empresaris i polítics han fet el que documenten els papers de Panamà? La resposta és la mateixa que la donada per l'endevinalla jocosa i ordinària: ¿per què els cans es llepen els senyals (i els homes no ho fem). Perquè poden». Les reflexions sobre el bé i el mal queden caricaturitzades per aquesta frase vulgar i plena d'un sentit comú demolidor i descarnat. La gent fa les coses que fa perquè les pot fer. Si no les pogués fer no les faria. És elemental. Per què un boig armat fins a les dents provoca una matança indiscriminada en qualcun indret perdut o conegut dels Estats Units? Perquè pot. Per què un al·lot assetja sense compassió, i fins i tot empenyent la víctima al suïcidi, un company de classe més dèbil? Perquè pot. Per què un maltractador dins l'àmbit domèstic agredeix la parella durant anys i anys (a vegades fins a la mort) sense que ningú pugui evitar-ho? Perquè pot. Per què Madrid discrimina des del punt de vista de la llengua, de la cultura i de les inversions les Illes Balears? Perquè pot. Per què Mallorca menysté Menorca des dels diversos caires de l'economia, del desenvolupament i de la projecció social i cultural? Perquè pot. I així en tots els àmbits de la vida de les persones i de les comunitats. Les persones i les comunitats som com els cans. Fem les coses que fem perquè podem. No s'ha de cercar cap més raó històrica. Les circumstàncies històriques han propiciat les situacions actuals, però no en són la raó principal. La raó principal és el poder, la capacitat de dur a terme o no una activitat. Es fan les coses perquè es poden fer. Per què un capellà abusa dels menors que els pares i l'administració han posat al seu càrrec i als quals havia d'ensenyar i educar? Perquè pot. Per què els homes maten en les guerres civils i en les guerres en general? Perquè poden. No s'ha de fer cap estudi sociològic sobre el bé i el mal. Si una persona pot, ho farà. Els primers que van descobrir aquesta realitat violenta inserida en la naturalesa interna de l'ésser humà van ser els responsables (o el responsable) de les religions. Al primer llibre de l'Antic Testament es pot llegir la descripció d'un món perfecte i ideal que va ser batejat amb el nom d'Edèn o Paradís. Enmig d'aquest espai enjardinat, Déu hi va plantar un arbre que va anomenar Arbre del Bé i del Mal. Els habitants d'aquest jardí primigeni podien collir tots els fruits menys els produïts per aquest arbre principal. Amb el gest d'Eva de mossegar la poma va néixer l'ésser humà. Per què va arrabassar el fruit prohibit de l'arbre del Bé i del Mal? Embruixada per la veueta de la serp? Per una rebel·lia interna impossible de reprimir? Eva cull el fruit prohibit de l'arbre del Bé i del Mal perquè pot. Simplement. No hi ha cap més misteri. El Gènesi ens diu amb aquesta història que Eva és dolenta? No. El primer llibre d'aquest monument a la saviesa que és la Bíblia ens diu simplement que Eva és humana. Una dona és el primer ésser humà de la història. És igual que nasqués d'una costella d'Adam. Eva ens fa persones revelant la nostra veritable naturalesa humana. Fins que no cava, Adam no esdevé humà. Eva es converteix en humana amb anterioritat. El mal simbòlic serà sempre la serp, que reptarà al nostre voltant i s'amagarà dins escletxes i forats. El mal és subterrani. El bé és elevat. Per aquest motiu tenen una importància cabdal la cultura i les religions. L'educació i la moral ens posen sobre avís de la nostra tendència natural al mal i ens preparen davant les temptacions. Podem robar, abusar o assassinar, però no farem aquestes coses terribles i destructives perquè amb els anys hem aconseguit bastir una moral i una educació pròpies. Deixar de ser cans que es graten els senyals i esdevenir persones. Com que amb la cultura i la religió no n'hi ha prou, existeix la ferrenya i implacable autoritat institucional. El darrer escaló és evitar que els homes i les dones no puguin fer allò que a la pràctica poden fer perquè si ho fan rebran un càstig que no els compensarà si el posen damunt els platets de la balança de riscos i guanys. D'aquesta necessitat neix la repressió (institucional, també). I, la més important, la repressió voluntària i inconscient. La lluita històrica de l'ésser humà sempre ha estat aquesta. Veient els casos de corrupció dels nostres polítics, les massacres provocades per bojos amb accés quasi lliure a les armes de foc, els atemptats perpetrats en nom de la religió, les violències quotidianes a tots els nivells..., podríem pensar que l'ésser humà està perdent aquesta batalla amb el mal. No sé vosaltres, estimats lectors, però jo som optimista. De fet, de la mateixa opinió que Rust Cohle, el protagonista de la primera temporada de la sèrie de televisió «True Detective»: «Fa temps només hi havia foscor. Si m'ho demanes ara, la llum està guanyant».