Vuitanta anys d’aquell cop d’estat militar

Tot es pot baratar en aquesta vida, fins i tot una primogenitura per un plat de llenties. Tot pot perdre's per una imprudència: el seny, els amics, el temps, la salut… I tot, tot també pot oblidar-se: el dol i la pena, les alegries, un mal de queixal. Així un dia es va poder canviar per una república una monarquia decadent «que durant segles havia arrossegat la seua indigna incapacitat per portar un conjunt de pobles i nacionalitats cap a un esdevenidor de justícia i llibertat» –va escriure Gonçal Castelló. Però les grans il·lusions i mobilitzacions populars que la República va suscitar les van fondre. No va ser fruit d'una fatalitat aquella guerra incivil desencadenada el juliol de 1936, sinó que foren les forces reaccionàries contra la democràcia les que la rebentaren per la força, raó suprema. És ver, tot, tot pot oblidar-se, i més si qui comanda imposa la seua pròpia lectura de la història, certament interessada, naturalment no objectiva. Llegint la història bastim els nostres judicis crítics, però la història no ha nascut per jutjar sinó per descriure els grans fets del passat i per cercar-ne les causes. Ella és, en el fons, el pòsit de la memòria i una eina contra l'oblit. Aquest és el seu significat, la seva utilitat i la seva raó de ser. L'estudi del passat ens ha de permetre veure més clar el present i reflexionar sobre l'avenir. En som hereus i servidors. Vet aquí les dues paraules que expressen el sentit d'aquest lligam temporal necessari. Als historiadors els toca la funció de recordar els termes d'aquest llegat, per tal que tots plegats l'assumim conscientment.

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

És clar que els ordres de violència instaurats comportaven una mena de venjança duradora si no es construïa un marc de diàleg amb premisses de reconeixement i perdó, previs a la superació de la tragèdia. Vuitanta anys i encara aquesta assignatura pendent a Espanya. Si no se supera, no hi ha reconciliació ni, per tant, aquell espai on el discurs no implica formes d'oposició dialèctica, com volia W. Benjamin.

Pens ara en les paraules que deixaren escrites a la paret d'un pou d'Aragó un grup de republicans minuts abans de ser afusellats: «Seguirem vius si no ens oblidau». Com que aquells ciutadans de ferma cultura laica no han comptat amb qui els beatifiqui, vagin aquests mots en agraïment a totes les persones que abraçaren la causa més racional i segurament més justa en democràcia.