Cèrcol (276)

M'agrada la figura geomètrica del cèrcol. Sent atracció per aquesta forma perfecta que, per la seva simplicitat i rotunditat, simbolitza el temps, el cel, la Terra; la mateixa humanitat. El dramaturg alemany Bertolt Brecht va escriure «El cercle de guix caucasià». L'obra de teatre parteix d'una llegenda xinesa i manté, a la vegada, vincles amb el famós mite bíblic del judici del rei Salomó. «Demandant i demandada! El tribunal ha escoltat el vostre cas i no ha arribat a aclarir qui és la veritable mare d'aquest nen. Com a jutge, tinc el deure de triar una mare per a la criatura. Faré una prova. Shauva, vés a buscar uns tros de guix. Dibuixa un cercle a terra». Al meu primer recull de poemes que he titulat «L'illa dels arbres vençuts» he dedicat un poema a l'arbre de cendra que armaven els menorquins dalt els porxos de les cases o dels llocs per guardar els caragols. Agafaven una branca d'ullastre, d'aladern o de llampúgol; l'estacaven i la rodejaven d'un cercle de cendra que evitava que els caragols poguessin escapar. Quan estudiava a les velles escoles del carrer Fred (l'actual Centre Geriàtric de Ferreries), el professor de matemàtiques ens feia posar en cercle amb els dits de les mans a la vista i formant dues tremoloses muntanyetes. El professor de matemàtiques es posava dins el cercle proveït de l'allargador del guix, que solia tenir a la punta un agafador metàl·lic, i deia en veu alta un nombre a l'atzar. L'alumne assenyalat amb el punter havia de multiplicar el nombre cantat per la mateixa unitat numèrica i, en cas d'encertar el resultat, la tanda passava al company del costat tot seguint el moviment de les agulles del rellotge. El joc, destinat a aprendre a multiplicar mentalment, s'anava complicant a mesura que la quantitat a multiplicar anava augmentant. Tret que fossis un geni de les matemàtiques -i cap dels més de cinquanta alumnes masculins del centre públic ho érem-, una hora o l'altra acabaves fallant. Llavors, el punter queia sense compassió damunt els dits indefensos dels alumnes en tensió. Feia mal. Molt de mal quan et picaven els dits amb el punter. Dos per dos, quatre. Quatre per quatre, setze. Setze per setze,… vés a saber. Estacada damunt els dits dels al·lots que formàvem el cercle. Era bo en el càlcul i em produïa una sensació terrible d'impotència la seguretat implacable del fall. Dos-cents cinquanta-sis per dos-cents cinquanta sis quants són? Un misteri. Quina edat teníem? Deu, onze anys? Els remordiments o potser la mala consciència del rígid professor de matemàtiques feia que evoqués, cada vegada que practicàvem aquest cercle del terror, un alumne infal·lible que era capaç de multiplicar fins a no sé quants nombres sense equivocar-se. Aquesta llumenera no tenia nom, no tenia rostre. Tampoc no tenia cap mena de personalitat ni d'identitat. Però si ens l'haguéssim trobat al pati després de practicar aquest diabòlic joc de càlcul mental de ben segur que l'haguéssim maurat sense que n'hagués tingut cap culpa. A pesar de les seves altes capacitats intel·lectuals, l'alumne infal·lible també havia format part del nostre centre del terror, encara que en una altra escola. No passeu ànsia. Érem feliços. Jugàvem la major part del temps al carrer o al camp de futbol. Els jocs es posaven de moda de forma regular i perdien tot el nostre interès amb la mateixa aparent arbitrarietat amb la qual havien arribat. Fer rodolar cèrcol era una activitat que precisava una certa habilitat. El podies fer rodar amb la mà o amb bastonet. No hi jugàvem gaire, però record una rodada de cèrcol memorable tot aprofitant el rost del carrer Bisbe Sever en direcció al torrent de Son Granot. Els cèrcols més emocionants de tots són els cercles que es tracen per Nadal per poder practicar el joc del cuc. Són cercles concèntrics acabats amb un pou. Els pous fan por. El pou menorquí que fa més por de tots és es pou de Na Patarrà. De profunditat incerta -de cinquanta a vuitanta metres- disposa de nou trams d'escala. Una vegada ens van dur al poblat de Torralba (tal vegada encapçalava l'expedició el mateix professor de matemàtiques). Vam davallar uns trams i els mestres es van espantar. La pedra llenegava i ens podíem estimbar. El que fascina del pou alaiorenc són precisament les escales excavades a la roca. Són com una invitació. La recompensa és el propi valor. El cèrcol et crida amb una falsa promesa. Si t'atreveixes a davallar podràs beure l'aigua fresca del teu propi coratge. No et tornaràs immortal. L'aigua del fons que es filtra de les parets mareses i que es diposita en una petita pila de pedra no prové de la Font de l'Eterna Joventut. No, no estem parlant de l'aigua. El pou parla de tu. De les teves pors, de les teves angoixes, dels teus anhels, de les teves esperances. La roda del cèrcol gira. Quan som al·lots, el fem girar molt a de veres. Quan tenim una edat, volem alentir la roda del cèrcol. No podem. Rodola per una llei física: la inèrcia. Quan s'extingeix el moviment, també s'extingeix la vida. Cèrcol vol dir cercle en general. A Menorca existeix la dita «Pitjar es cèrcol»: esser molt exigent, obrar amb energia.