El pa, la pau, la llibertat... Allà on se'ls cerca, allà on se'ls troba, és on em sent a ca meua", declarava François Mitterrand en diàleg amb Alain Duhamel («Ma part de vérité», 1969). Amb motiu de la publicació dels toms I i II de les seues Obres completes (Les Belles Lettres, 2016; 648 i 726 pp. respectivament) , el personatge de l'expresident francès, que va morir el 8 de gener de 1996, recobra, vint anys després, la dimensió que té amb totes les seues llums i ombres. Mitterrand diu que si aquests mots (pain, paix, liberté) l'emocionen, ell sap per què: c'est la justicie.
El 1971 Mitterrand elabora un ambiciós programa: Un socialisme du possible. Amb ell aconsegueix agafar les regnes del PSF al congrés d'Epinay, i deu anys més tard, el 1981, gràcies a la gran unió de les esquerres, que ell protagonitza, està en condicions de portar-lo a terme com a president de la República. Tot un model d'acció política, que a l'Estat espanyol actual no ha volgut seguir Pedro Sánchez, presoner dels que entenen des de fa anys que el socialisme ha de ser liberalisme econòmic desacomplexat (Blair, González, Renzi, Valls...).
MITTERRAND REFLEXIONA sobre el conflicte entre legalitat i legitimitat. Ho fa («Coup d'État permanent», 1964) argumentant contra les apel·lacions constants del general De Gaulle a la legalitat, especialment en ocasió de la batalla d'Alger, on el govern francès de cap manera volia reconèixer l'autodeterminació del poble algerià. És sabut que el jacobinisme gal només volia entendre'l com a una província de la Nació, igual que Còrsega, Bretanya, la Catalunya del Midi-Roussillon, etc. Tot plegat, la miopia nacionalista xovinista amb profusió de sang vessada i drets conculcats. No creguem, però, que Mitterrand com a nacionalista francès fos cap exemple de demòcrata. Tot en aquest personatge respira grandeur. Va exercir la política dins els paràmetres intrigants i retorçuts de la IV República, durant la qual va ser onze vegades ministre o secretari d'Estat, i els seus posicionaments sobre la qüestió colonial eren, en general, força ambigus. És ver que s'oposà a la guerra d'Indoxina (1946-1954) i que considerà legítima la independència d'Alger, però sovint apel·là la nació dels francesos a concentrar tots els seus esforços a l'Àfrica, amb la finalitat d'assentar la seua vocation universelle sur des bases territoriales saines. De la vocació universal del nacionalisme d'imposició, cal no dubtar-ne. Del que entenen per «bases territorials sanes» les élites extractives nacionals, tampoc.
