Cruyff (267)

Charles Baudelaire va escriure un vers que em sembla extraordinari per la seva plenitud i contundència vital: ¡Home lliure, per sempre estimaràs la mar! No sé si Johan Cruyff estimava la mar, però tenint en compte que era holandès (poble de navegants) i que havia nascut a la ciutat centreeuropea dels canals, Amsterdam, i que vivia a Barcelona, una segona ciutat costanera, sembla que estimava la mar i que, per tant, era un home lliure segons els criteris del poeta francès autor de les famoses «Les Flors del Mal». Un dia abans de la seva mort, succeïda el vint-i-quatre de març, una acordionista holandesa ens ensenyava, des d'un poble de l'Alt Urgell que mira la serralada nevada del Cadí, com es pronuncia correctament el llinatge Cruyff. Poques hores després, el mític jugador i entrenador del FC Barcelona desapareixeria d'aquest món que va il·luminar. Un Divendres Sant. No es pot establir cap relació de causa i efecte. El programa de televisió on apareix l'holandesa que toca l'acordió és una reposició i ha estat una casualitat que l'episodi dedicat a Arsèguel del programa «El foraster», s'hagi emès en aquesta nit en concret. Ha compartit l'espai temporal i les connexions efímeres desapareixeran com un raig de sol o un llamp que ha creuat el cel abans de perdre's en la foscor de la volta celeste com un distant acompanyament mut i cerimonial. ¿Qui ha de tractar aquests vincles temporals sense importància, aquestes sinergies entre dos punts que deixen amplis territoris emocionals deserts i desposseïts de la sàvia mà cartogràfica de l'ésser humà? Ho ha de fer l'art. I, el gènere més propici per parlar d'aquests atzars que posen en ordre les nostres vides o que les acaben de precipitar dins el caos, és l'art de la novel·la. L'acordionista muntanyenca pronuncia el cognom del fabulós jugador i entrenador holandès amb un crit greu i implosiu que es pot traslladar a l'alfabet fonètic internacional amb la combinació de lletres kroeyf. Es pronuncia així en holandès, però els al·lots de la meva generació no ho vam fer mai d'aquesta manera. Tampoc els espectadors que érem al Camp Nou el vint-i-dos de desembre de mil nou-cents setanta-tres. Aquell dia, per la tarda, el Barça s'enfrontava a l'Atlètic de Madrid i pràcticament es jugaven la Lliga en un decisiu duel. Jo era llavors de l'equip matalasser i el meu ídol esportiu era Eulogio Gárate, el davanter centre més elegant que he vist jugar mai i que, aquell dia, també marcaria un gol, encara que sense incidència en el còmput del repartiment de punts. El partit era gris, travat i tens com un capvespre d'hivern que presagia una tempesta que no acaba d'arribar mai. Amb l'estil festiu i desmanegat que el caracteritzava, Carles Rexach va centrar des de la dreta i va semblar que la pilota es perdria una vegada més per la línia de fons. Estic segur que hi va haver entre el públic que omplia l'estadi (entre ells l'escriptor Josep Pla, que en va fer una crònica) i els jugadors unes mil·lèsimes de segon de desil·lusió i de distensió. El món continuaria igual. L'esfèrica es traslladaria d'una banda a l'altra atrapat per una xarxa d'hàbils i astutes impotències i el resultat dels dos zeros correlatius (la mort traslladada al futbol) camparia freda fins al final del matx. Se'n pot dir epifania: una sobtada manifestació espiritual que queda gravada per sempre en la ment dels testimonis afortunats. O l'aparició inesperada, rapidíssima i bellíssima d'un ocell. O la irrupció llampeguejant d'un depredador marí que atrapa un peix amb les dents i s'enfonsa de nou en les profunditats tenebroses deixant rere seu una estela de sang i fòsfor lluent i blanquinós. El resultat tots el coneixeu. L'alt, fibrós, ràpid, fràgil i àgil jugador holandès va allargar la cama dreta després d'un salt fabulós i poc natural i va desviar la pilota que va acabar dins la porteria gràcies a aquest, mai vist fins llavors, subtil i efectiu toc. A pesar que aquell miracle de la integritat, la simetria i l'esplendor (les tres condicions que ha de tenir la bellesa segons sant Tomàs d'Aquino) impediria que el meu equip de ratlles vermelles i blanques assolís l'objectiu de guanyar el campionat, aquell capvespre fosc em vaig convertir a una nova religió. Una nova creença de l'esperit que no tenia res a veure amb el futbol. No vaig canviar d'equip. No em vaig fer del conjunt capitanejat per l'holandès volador. No em vaig enamorar de la selecció holandesa que va quedar subcampiona del món un any més tard. Encara que he pecat i he traït més d'una vegada els seus exigents manaments, em vaig convertir a la religió dels homes lliures.