Els morts, a vegades, reapareixen. Com es produeix aquest miracle? Com és possible aquesta resurrecció sobtada? Aquest renaixement amb bovors, escates i polsims d'estrella provinents del més enllà i que resta dipositat damunt les plomes de les ales? És un lloc comú. No té molt de misteri. Molts d'escriptors, filòsofs i pensadors ho han explicat a bastament. Ara em ve el cap la descripció d'aquest fenomen gens paranormal que en fa un autor del nord català a l'excel·lent llibre sobre la guerra civil espanyola que és «Soldados de Salamina»: «Se acuerda por lo mismo que yo me acuerdo de mi padre y Ferlosio del suyo y Miquel Aguirre del suyo y Jaume Figueras del suyo y Bolaño de sus amigos latinoamericanos, todos soldados muertos en guerras de antemano perdidas: se acuerda porque, aunque hace sesenta años que fallecieron todavía no están muertos, precisamente porque él se acuerda de ellos».
Els morts no han mort i continuen vius mentre els vius els recordin i, d'aquesta manera, encara que els morts siguin morts ja no són morts gràcies al poder sentimental evocador i ressuscitant de la memòria. L'escriptor Miquel Pairolí va morir el sis de juliol de dos mil onze. Havia nascut a Quart el nou de desembre de mil nou-cents cinquanta-cinc. Per tant, va finir a l'edat que jo tenc ara. Ens vam conèixer perquè publicàvem a la mateixa editorial i tots dos vam treure un llibre el mateix any.
L'autor de la magnífica i poc coneguda novel·la «El manuscrit de Virgili» va presentar, a la Llibreria 22 de Girona, la meva «Sorra a les sabates». Hi havia poca gent a la llibreria regentada pel carismàtic Guillem Terribas i ens ho vam passar la mar de bé. Em va firmar la seva novel·la recent i hi va escriure una sentida dedicatòria: «Per a Joan Pons, després d'una presentació íntima i molt agradable de Sorra a les sabates, company en aquesta art complicada i apassionant d'escriure novel·les. Amb l'amistat de Miquel Pairolí. Girona, 22. XI. 05».
La darrera vegada que ens vam tornar a veure va ser en un indret encara més especial, insòlit i simbòlic. Amb motiu del seu trenta-cinquè aniversari, el diari «Avui» havia fet una selecció de les millors obres de la literatura catalana publicades entre mil nou-cents setanta sis (any de l'aparició del diari) i l'any dos mil deu. Els crítics literaris d'aquest diari, que acabava de fer trenta-cinc anys, havien triat «Sorra a les sabates» com un dels millors llibres catalans publicats el dos mil quatre i «Cera» de Miquel Pairolí com un dels millors llibres publicats l'any dos mil vuit. En aquesta selecció de les millors obres de la literatura catalana contemporània també hi havia «Un regne per a mi» de Pau Faner.
Em va semblar que d'altres obres d'altres escriptores i escriptors menorquins eren mereixedores de formar part d'aquesta selecta tria, però érem els qui érem a la recepció amb el president Artur Mas al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat de la plaça Sant Jaume de Barcelona. Miquel Pairolí hi era, com és natural, per la novel·la esmentada. Estava més prim que la darrera vegada que l'havia vist i continuava tenint aquella sornegueria elegant, noble, respectuosa i distanciada. Moriria dos mesos i mig després de la trobada. Hi queda del digne personatge aquella foto publicada a tot color a la portada de l'especial dels 35 anys de literatura catalana del diari «Avui El Punt» des de la qual mira el lector amb el misteri del savi que coneix secrets que la resta de mortals desconeixem. Hi queden també les seves magnífiques novel·les, els seus escrits als diaris i els seus dietaris que ara ha publicat Curbet Edicions amb el títol «La vida a la menuda».
Un altre president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ens va dur Miquel Pairolí una altra vegada entre nosaltres quan el va citar durant el seu discurs d'investidura al Parlament de Catalunya: «La dignitat construeix la personalitat com l'orgull tendeix a destruir-la. Per tant, deixem l'orgull, agafem dignitat».
Dignitat i orgull, dues paraules oposades. Però què vol dir, aquesta primera paraula? El diccionari ens diu que és el grau d'altesa jeràrquica. En el llenguatge lul·lià, representava cadascuna de les qualitats essencials i naturals de Déu. Però, en un nivell més ras, en el nivell de l'ésser humà? Què representa, la dignitat? És la qualitat de digne, de respectable; elevació moral. Avui, mentre escric aquestes línies, s'ha produït un nou atemptat en nom de la religió. Aquesta vegada ha tingut lloc a Brussel·les, a Bèlgica, al mateix cor de la vella Europa. I és en aquestes situacions dramàtiques i extremes quan es pot recórrer a la veu dels mestres. Dignitat és el que ens volen prendre els terroristes amb els seus atemptats. Orgull és la reacció venjativa que ens volen provocar els assassins fanàtics religiosos. No, l'orgull no ens mena enlloc. En canvi, la dignitat, ens duu a qualsevol indret. Per tant, abandonem l'orgull i abraonem la dignitat. La qualitat que ens separa del seu orgullós terror.
