Diuen que el carter truca dues vegades, però quan et du un regal tan esperat com ara el llibre de Ponç Pons, «Camp de bard», Premi Miquel de Palol 2015; amb una n'hi ha prou. El nou poemari del poeta menorquí conté tres llibres en un únic i exclusiu volum editat per Proa a la seva col·lecció Óssa Menor. El primer i més essencial, una precisa i delicada obra literària amb l'estil inconfusible de l'autor d'Alaior: «Peixos de sofre que neden dins el rostoll, l'aire abraça el vol d'un gavià perdut que pesca entre oliveres». El segon i també important, un llibre generós de teoria poètica: «La música del vers no ha de ser mai un artifici buit, sinó que ha d'accentuar-ne el significa». El tercer i no per açò menys imprescindible, un fascinant manual pràctic de viure: «Som humans i amb l'ajut / solidari de l'art / hem de dar-li sentit / a la vida estimant». Una altra diferència amb d'altres poemaris de Ponç Pons, com ara el també premiat i també magnífic «Nura», és l'absència d'una ànima única. El poeta menorquí ens ho avisa des de bon començament mitjançant una citació de Robert Graves: «Un volum de poemes ha de formar una seqüència dels moments més intensos de l'autobiografia espiritual del poeta». Manté coincidència amb d'altres poetes universals com ara Charles Baudelaire. Als seus descarnats «Diaris íntims», el poeta nascut a París, es deixa vèncer per la malenconia de la vida quotidiana: «No obstant açò deixaré aquestes pàgines perquè vull datar la meva tristesa». Fixar amb un poema els diferents estats d'ànims que es donen al llarg d'una biografia extensa.
Perquè, com diu el primer vers de 'Tròpic de càncer' del poemari de Ponç Pons, «la tristesa existeix». Un dels trets més interessants que sempre m'ha fascinat del nostre poeta més universal és la inserció natural amb el paisatge local. Ponç Pons és Menorca. I Menorca és Ponç Pons. «Som fills del nostre paisatge», diu una cita del llibre atribuïble a Lawrence Durrell. I el nostre paisatge, el de Menorca, és influenciat per la mar que dibuixa en el vent una silueta de pissarra i marès i que té una forma esquenada i plena de capriciosos relleus. Una segona circumstància que m'enamora és la concepció realista del paradís. Hi ha alegria i hi ha tristesa. Existeix la bondat i també existeix la malícia. A vegades oblidam que ens ha estat contat que una serp tresca pel jardí de l'Edèn i que com a encarnació del mal completa la dualitat de la vida de l'ésser humà. El llibre del Gènesi no pretén ser un model per als artistes, els poetes o els creadors en general; va més enllà, però dóna pistes a seguir.
Ponç Pons, a més de fer versions de la Història Sagrada, introdueix el mal en el seu poemari «Camp de bard» i ho fa d'una manera contundent i amb una imatge quotidiana d'una brutalitat extrema plena de credibilitat cultural local: «A la moixa dels horts / del barranc que ara tens / ajaguda al costat, / pobra mare, li han mort / rebentats dins un sac / contra un arbre els cinc fills». Mentre el poeta escriu amb un llapis dins la cabana de llenya, compatriotes, els seus iguals, els nostres iguals, fiquen dins un sac cinc moixets i els rebenten contra el tronc d'un caquier. Hi ha el poeta i els homes del sac. Els homes del sac no són dolents, estan embrutits. Per tant, la cultura i l'educació ens eleva, ens allibera i ens fa net. Com fer-ho saber? Escrivint. El mal i el bé conviuen des dels inicis del temps humà. La serp ho simbolitza. La barbàrie i la poesia conviuen en el mateix espai temporal i tresquen per la mateixa pell del món, per la mateixa pell tesa de l'Illa. Aquesta, ho conté tot. El bé, el mal i el món. I, els poemes de Ponç, contenen també aquesta dualitat indestriable de l'estructura immutable de l'existència. Em sembla que aquest és el tret fonamental que diferencia un artista mediocre d'un artista de veritat. La dualitat és difícil de conciliar. La comoditat, o la nostra pròpia limitació, ens mena a transitar per només un extrem quan la tensió real ocupa tots els plans de l'espectre. El creador és un explorador que traça mapes dels territoris fronterers i sap aplacar amb la matèria del seu art les incandescències que han provocat aquesta fusió dels metalls roents. L'amplària del territori que aconsegueixi cartografiar es convertirà en la mesura absoluta i objectivable de l'amplitud del seu art.
Ponç Pons ens ho diu amb combinacions de paraules originals. Escriure és respirar. Viure és fer versos. I fer-los en qualsevol llengua que un sigui capaç perquè «Babel va ser una gran sort. Cada llengua té la seva música i quan la interpretes t'obre a un món nou». El poeta no jutja. Fuig dels apriorismes que ens encarcaren. I ho fa amb una llengua tacada pels sabors dialectals que sap manejar amb la naturalitat del pagès (el bard) que cava la terra (el camp) i que vendrà després els fruits del seu esforç als emperadors (els lectors). «La feridura del teu cos que excita / l'aire i es fa amorós desig m'ençata / tot el furor menorquitzat de viure...». Inventor artesà de paraules -escriviure- o recuperador de formes antigues i locals com ara aquesta forma rizotònica d'encetar (començar a gastar una cosa llevant-ne un tros) que ha canviat la vocal e en a (jo ençat, tu ençates, etc., en lloc de jo encet, tu encetes, etc.); Ponç Pons ens sorprèn de nou.
