Ha estat un gran encert que el MENORCA publiqués fa ben pocs dies una entrevista a la nostra violinista Assumpta Pons Casas. Un cert perquè per la seva trajectòria professional s'ho mereix, però també perquè cal que la premsa es faci ressò de la música, que potser amb la dansa, és de totes les arts una de les més oblidades.
Assumpta Pons Casas és conscient del canvi important en l'aprenentatge musical que s'ha donat a Menorca en els darrers quaranta anys, per bé, i que, crec, el podríem generalitzar a quasi tota Espanya. Mentre que en l'època que la violinista era filleta la nostra illa era quasi bé un erm en quan a recursos per l'aprenentatge de la música, ara els nostres petits en poden aprendre amb una certa 'normalitat', gràcies a les escoles municipals de música i els conservatoris. He posat la paraula 'normalitat' entre cometes perquè ben segur que els seus mestres ben segur deuen trobar que en comparació a Alemanya, Àustria, Dinamarca o altres països europeus encara treballen amb manca de recursos. Però la demostració que en els darrers anys han sembrat bona llavor i que han d'estar orgullosos per tota la bona feina que han fet està amb la gran quantitat i bona qualitat de músics que han pogut treure de les seves aules.
És cert, m'emociona saber que n'Adrià Gorrias Cardona, intèrpret de viola, en aquests moments està tocant a l'Orquestra Sinfònica d'Aachen; que en Pau Marquès Oleo, violoncel·lista, segueix la seva carrera a Utrecht; que na Júlia Cavaller Triay, intèrpret de flauta travessera també va passar una temporada a Colònia, i que les germanes Francina i Margalida Moll Salord, intèrprets de violí i de piano respectivament, fan carrera a Anglaterra... Cito els que conec, com a veïns de Ciutadella, però ben segur que n'hi ha molts més arreu, que em deixo.
Menorca és petita en tots els sentits i per açò no hi ha volta de fulla que els grans i excel·lents professionals surtin de l'illa per fer camí fora, pel món. És aquesta una mena de llei a la qual ens hem de conformar i en tot cas només podem estar agraïts amb els menorquins que en els seus àmbits professionals excel·leixen internacionalment i que no han romput els seus lligams amb la terra de naixement i segueixen tenint l'Illa com a base operativa o lloc com a descansar. En aquest sentit és més que lloable l'actitud de Simon Orfila, el qual no tant sols manté Alaior com a lloc de vacances sinó que també hi promou a l'estiu una fantàstica vetllada musical i sempre està disposat a col·laborar amb causes humanitàries.
Ara bé. Hi ha un fet paradoxal. Ha crescut el nombre d'intèrprets, però no ho ha fet, o no ho ha fet amb el mateix ritme, el públic. La música omnipresent en la TV, en el cine o en la ràdio no és escoltada en el lloc que hauria de ser gaudida que és en una sala de concerts, en un auditori o en un teatre. Bé sigui perquè la societat, de la mà d'internet i de les noves tecnologies, s'ha convertit en individualista i prefereix seguir els espectacles solitàriament a ca seva o per altres motius que se m'escapen, el cert és que el nombre d'assistents als concerts no sembla que pugi sinó tot el contrari. Els músics, així, ho tenen cru.
Entre poc i massa, la mesura passa. És impossible, indesitjable fins i tot, demanar per Menorca una orquestra filharmònica com la de Berlin, però sí em queixo que es faci molt poc, per no dir gens, perquè la música de cambra sigui una realitat viscuda a l'Illa i perquè pugi el públic. És una llàstima que amb els bons músics que ja hi ha no es promogui una xarxa de concerts. Les diferents delegacions a l'Illa de les Joventuts Musicals hi van fer molta feina durant molts anys, treballant des de la solitud. Però les depressions econòmiques, socials i les retallades han acabat per matar-ho tot. Per açò, ben trista és la diàspora dels nostres músics.
