Anguila (261)

Fa uns anys, vam ser a punt de ser atropellats per un turisme de color blau conduït pel llavors ministre de Defensa i posterior Vicepresident del Govern espanyol, Narcís Serra. Va succeir en una cruïlla situada molt a prop de ca nostra i ens va salvar la nostra ràpida reacció. El punt negre es troba a l'encreuament del carrer de Pau Claris amb el carrer del Rosselló que acaba esmitjant la Diagonal en direcció a la Sagrada Família. Els cotxes que vénen de Passeig de Gràcia reben el permís de reiniciar la marxa al mateix temps que l'obtenen els vianants que travessen Pau Claris. I és produeix aquesta doble autorització per culpa dels confusos semàfors de parpelleig constant amb la llum, només de precaució, de color ambre. Idò, allà va passar el succés protagonitzat pel polític socialista. Anàvem de matinada a ca nostra, per tant en direcció a la casa de les Punxes, i els cotxes provinents de l'esquerre de l'Eixample o del mateix Passeig de Gràcia també tenien via lliure, però amb el ja esmentat senyal taronja de precaució. Conduïa Narcís Serra. La plaça del copilot era ocupada per Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona. Al seient del darrere hi viatjaven les respectives dones. El cotxe de color blau va frenar bruscament a pocs centímetres de noltros i vaig poder veure clarament els ocupants del petit utilitari. Narcís conduïa exageradament tombat cap endavant, amb les ulleres de vidres gruixuts quasi tocant el parabrises i les mans aferrades amb força al volant. Va ser un bon ensurt que encara record a la perfecció a pesar dels anys passats. Després de frenar, Narcís Serra va alçar el braç dret a manera de disculpa i va pitjar de nou l'accelerador i el vehicle va desaparèixer Pau Claris avall com si el conduís un personatge llosc d'uns famosos dibuixos animats. Des d'aquell dia, sobretot si venim de Passeig de Gràcia, vigilem els cotxes que circulen per Rosselló provinents de la direcció mencionada. Tenim avisats els amics i els acompanyants quan el travessem en grup. Sempre hi ha ensurts, però fins ara no ha passat res irreparable. Una vegada, anys després de la quasi topada amb el cotxe de Narcís Serra, en aquell mateix punt negre, un cotxe va frenar a pocs metres d'una amiga que caminava més endavant. La seva reacció va ser de lògica indignació. «Jo tenia preferència!», va exclamar. Va ser una resposta normal i comprensible, però absurda perquè no hi ha molta diferència entre morir -o ser atropellat greument- amb raó. O morir -o ser atropellat greument- sense raó. La de la nostra amiga és una manera de reaccionar universal i no coneix el pas del temps. Al meravellós i molt recomanable llibre del genial i sempre vigent Dale Carnegie, «Como ganar amigos e influir sobre las personas», l'escriptor nord-americà es feia ressò d'un epitafi significatiu en solfa publicat pel diari «The Boston Transcript», allà pels anys seixanta: «Jeuen aquí les despulles d'un pobre vianant; / Va morir defensant el seu dret de pas: / Raó la tenia tota, estava en el punt just, ben cert. / Mes tan mort està com si s'hagués equivocat.» La ciutat és com la muntanya i la mar. Hi has de mantenir la mateixa atenció i has de tenir-hi el mateix respecte que en cap cas ha de ser paralitzant. Ho explica molt bé un episodi de la mítica sèrie de televisió Friends, que va triomfar durant deu anys a tot el món i que encara es continua emetent en l'actualitat. Ross Geller es venta de practicar unagi pels carrers de Nova York, segons ell, un estat d'alerta constant que posseeixen només els qui practiquen sofisticades arts marcials. Els companys de Ross se'n riuen i revelen que unagi significa anguila d'aigua dolça (Anguilla japonica) en japonès i que també dóna nom a un deliciós plat de la prestigiosa cuina nipona. Sigui com sigui, si camines per una gran ciutat has de vigilar amb els cotxes, les motocicletes i fins i tot amb monopatins, els patinets i les bicicletes de tracció humana o elèctriques. De fet, damunt l'asfalt de passos de vianants conflictius de Barcelona, hi ha escrit un funest missatge amb pintura blanca: «A Barcelona, 1 de cada 3 morts en accidents de trànsit anava a peu! Atenció! Tots som vianants!» I els autors de la pintada allà en terra tenen doble raó. Tots som en algun moment vianants encara que només sigui quan anem al pàrquing a agafar el cotxe. I ha augmentat de forma alarmant el nombre d'atropellaments mortals a la ciutat. La raó és molt senzilla. El vianant no practica el fictici unagi i, en tost de prestar atenció al seu entorn, està pendent del mòbil o escolta música o la ràdio a través de moderns i aïllants auriculars. El famós unagi és una genial invenció dels guionistes de Friends, però s'han de posar els cinc sentits quan es camina per la ciutat. Millor dit, s'han de posar els cinc sentits a l'hora de transitar per la vida.