La festa del solstici d'estiu en la cultura dels fallaires del Pirineu acaba de ser declarada patrimoni immaterial de la humanitat. Aquesta mena de declaracions respon a un enfocament sobre unes realitats, uns coneixements i unes tècniques, que va relacionat amb una nova mirada sobre allò que gira al voltant de la cultura popular, del patrimoni etnològic, del folklore. Llavors, el reconeixement de la UNESCO és com una marca de prestigi (un label de qualitat?) i no tant com allò que hauria de ser: un procés d'identificació, de potenciació i de salvaguarda de manifestacions concretes i úniques.
La mirada del patrimoni cultural immaterial parteix de la idea que hi ha tota una expressió cultural de les societats que està amenaçada, sovint per la globalització, i que cal donar-hi resposta, contràriament a la mirada etnològica que intenta ser asèptica, que vol observar per tal d' estudiar i analitzar amb vocació científica. En aquest sentit, delegar massa en els experts, sense compartir-hi experiències i coneixements, ens pot fer sentir menys nostre aquest patrimoni. És del tot necessari, doncs, tornar a recuperar aquest vincle afectiu i d'identitat.
Una humanitat sense diversitat de cultures i, per tant, sense diversitat de patrimonis culturals immaterials és una humanitat molt pobra. No es tracta, doncs, tant de reconèixer l'excepcionalitat d'una manifestació cultural concreta, sinó de treballar per la potenciació de la diversitat per tal que aquestes manifestacions no es perdin i de prioritzar les actuacions sobre els elements que puguin estar en perill o amenaçats de desaparèixer. En el cas de les falles pirinenques, la unió, al seu entorn tradicional, de territoris diversos a banda i banda de la serralada (catalans, aragonesos, occitans...) és encara un valor afegit perquè així es generen espais de relació, d'intercanvi i de coneixement mutu. Dins aquest context el que cal no és únicament lluitar pel reconeixement oficial de l'excepcionalitat d'una manifestació cultural concreta, sinó generar processos sinèrgics, de col·laboració, que garanteixin la pervivència i el desenvolupament del nostre patrimoni cultural immaterial.
Si en algun lloc remot de la Terra s'hi conserva una tradició de campanyes electorals amb debats en igualtat de condicions entre els candidats, o sigui entre persones càndidament netes de tota taca o corrupció, dotades de racionalitat dialèctica i civilitat respectuosa; si aumon hi ha res semblant a una democràcia, es mereixeria que la UNESCO en fes la declaració adient. Si més no, per servar-ne la seua singularitat extraordinària.
