Cada dia, de deu a deu i quart del matí, em torturen. Bé, cada dia, no. Només els dies feiners. Els caps de setmana i els dies festius no em poden ni em volen torturar. És una decisió presa de mutu acord. Ells no obren el centre de tortura i jo, encara que romangués obert, no m'hi presentaria voluntàriament. Són torturadors legals. Com cal.
Com hem arribat fins a aquesta situació? Tot va començar, com passen la majoria de coses avui en dia, davant l'ordinador. Una mala postura continuada em va provocar una bursitis a l'espatlla esquerra. És curiós. M'ha fet més lesions l'ordinador que el futbol. Per evitar que es torni a repetir he pres mesures. He tirat la cadira vella i n'he comprada una de nova. Amb bracets, ergonòmica, amb respatller reclinable i amb rodetes. I he evitat la posició fatal davant l'ordinador que m'ha provocat la inflamació de la bursa sinovial; una bossa de líquid que es troba entre els músculs, tendons i articulacions. En tenim unes cent cinquanta repartides per tot el cos. La seva funció és mantenir el moviment normal de les articulacions amortint i reduint la fricció. Patim una bursitis quan s'inflama la bursa.
Abans de diagnosticar-me la bursitis em van fer una ecografia, una radiografia i una imatge per ressonància magnètica. Quan vaig entrar dins el cofre estrepitós i em van dir que hi havia de romandre durant quinze minuts em va semblar que m'enterraven viu. Quan em van treure de la màquina em va semblar que havia ressuscitat. Un assaig de les tortures que vindrien pocs dies després. Açò és el que m'agrada de les sessions de tortura: la gradació. Primer de tot, em fan entrar dins un box protegit per una cortina blanca i m'endollen a una màquina que m'aplica descàrregues elèctriques a la zona afectada durant deu minuts. Passat aquest temps, em desendollen de la màquina, em treuen els cables i em posen una cataplasma de fang calent damunt la zona afectada durant deu minuts més. Per tant, són vint minuts dins el box rebent un tractament passiu.
Per matar el temps, sempre me'n duc un llibre. El primer dia em vaig llegir «La dama del gosset» de Txékhov en la traducció recent de Xènia Dyakonova. El segon dia em vaig endur «Llibre d'Amic e Amat» de Ramon Llull. És un llibre ideal per a aquestes situacions. És breu, manejable i, com que està escrit en un català medieval i és d'una profunditat mística i poètica esbalaïdora, el pots llegir una vegada i una altra i tornar a llegir les verses, les metàfores morals, els breus capítols numerats -un per cada dia de l'any- si les fisioterapeutes interrompen la lectura o la sessió de fang o de descàrregues elèctriques acaba. Quin geni, aquest Ramon. L'obra mestra de la literatura medieval europea, comparada amb les «Fioretti» de Sant Francesc i amb la «Commedia» de Dante, succeeix a Mallorca, entre pins blancs, fonts cantaires i ocells que ens són familiars. «Si no ens entenem per llenguatge, entenam-nos per amor». Açò m'agradaria dir a la meva torturadora, vull dir a la meva fisioterapeuta que, durant quinze minuts, forçarà sense compassió les meves articulacions fins al límit del dolor suportable: «Si no ens entenem pel tacte, entenem-nos per amor». Però ni cas. M'és totalment refractària. I és que, pel que sembla, l'amor es cura amb l'amor i el dolor es cura amb el dolor i la guerra es cura amb la guerra i el terror es cura amb el terror. Més o menys açò em dirien els mandataris internacionals actuals. En canvi, el foll de Ramon Llull, tal vegada no em diria el mateix. Tal vegada em diria que l'odi es cura amb l'amor, el dolor es cura amb l'amor, la guerra es cura amb l'amor, el terror es cura amb l'amor. Però ja sabeu la història de Ramon Llull. Vida cortesana a Mallorca, revelació mística, transformació en un missioner viatger i en un autor prolífic d'una obra enciclopèdica escrita en llatí, català, occità i àrab destinada a la conversió dels sarraïns. Per tal d'implementar el seu sistema filosòfic, que va nomenar Art, va anar a París a ensenyar l'obra als estudiants de les universitats. No li van fer gaire cas. Coneixedor de l'àrab, va viatjar fins a Xipre, Armènia, l'orient Mitjà i potser a Jerusalem a predicar. El que el fa contemporani és el seu desig de convertir a través de la seducció i no a través de la imposició de les armes. Va tenir molts de problemes amb els governants i amb les autoritats eclesiàstiques. Els mateixos que tindria ara amb els mandataris del nostre món. Ja no volem convèncer. Ara, simplement, volem vèncer. Després dels atemptats de París del passat divendres, França ha bombardejat Síria. Acció, reacció. Una dinàmica que et du a una inevitable escalada de tensió que tornarà a esclatar en un altre indret indeterminat del món. Què hi podem fer? Res. Encreuar els dits. Tocar ferro. Som peons d'una partida d'escacs que ha esdevingut imprevisible i global. També podríem resar com feia Ramon Llull a Randa. A més de l'alçada mística, poètica, filosòfica i moral Ramon Llull també ens condueix amb naturalitat a la font del riu primitiu de la llengua catalana. Una riquesa lingüística brutal, incomparable. Embarbesclat, per exemple. «E l'amic fo enberbesclat en presència de son amat». Adjectiu antic que significa perplex; indecís davant dificultats. L'estat en què es troba en l'actualitat el món occidental.
