Hi ha paraules que es troben més alliberades en el singular que no pas en el plural. Ontes, n'és una. Hi ha paraules que es troben més còmodes sense l'abric de l'hac que amb l'abric de l'hac. Ontes, n'és una.
Ara, que comença a venir el fred, no la cerquis, estimat lector, al diccionari a l'apartat de la lletra o. La trobaràs, és clar. Els diccionaris no són -o no haurien de ser- discriminadors. Però el pou de saviesa enciclopèdica que és el diccionari et derivarà a la lletra muda, a la vuitena lletra de l'alfabet català, la lletra hac. I allà la trobaràs. Abrigada amb l'elegant i vessuda hac. Està mal escrit, per tant, onta, sense hac? No. Però com que és una paraula provinent del germànic haunitha, amb el mateix significat i amb hac, l'escriptura estandarditzada es decanta pel passat a l'hora de decidir-se per una de les dues versions. Els menorquins, més allunyats d'aquesta gran branca que és el germànic, escrivim ontes i fins i tot pronunciam ontes, sense hac. Com puc afirmar açò darrer, si és una lletra muda? Quin so fa una lletra que no es pronuncia? Quin gust tenen els núvols? Quina estabor provoca el silenci? La lletra hac representa un pes excessiu. Onta és una paraula lleugera. I modesta. També tímida. Introvertida. Coqueta. S'estima més anar acompanyada amb la significació del plural. Fixeu-vos-hi. Quan heu dit la paraula onta, en singular? Quasi mai. O mai. Tonta, sí. Però onta, quasi mai o mai. Quina paraula més juganera i difusa! A més del plural, quasi sempre va acompanyada del verb fer. Si no fos pel plural podríem afirmar que és una paraula monògama. Està casada des de fa molts anys amb aquest verb, però el plural ens apunta una naturalesa que desconeixem si va o no va més enllà. Ontes, amb hac o sense hac, significava antigament afront. «En menysprear tot ço que hauia de treball e de hontes que les gents li fehien e li dehien», Llull Felix, pt. VIII, c. 187. Ramon Llull ho escrivia amb hac. Francesc de Borja Moll, al seu fantàstic llibret titulat «El dialecte de Ciutadella», dedica una entrada a aquesta paraula i ho fa a l'apartat destinat a la vuitena lletra del nostre abecedari. Per tant, a Menorca, amb hac o sense hac, però en plural, les ontes són les mostres que es fan d'una cosa a algú per fer-li'n ganes. «No mengis davant es malalt, que li faràs ontes». «No em facis ontes, / alerta amb lo que contes».
A l'antic mercat del Born de Barcelona havien de fer-hi una biblioteca. El meu amic Jordi Puntí es va comprar una casa tot just al davant perquè volia viure davant la biblioteca més imponent de Barcelona. Van començar les obres i van descobrir la ciutat bombardejada per les tropes borbòniques l'any 1714. La biblioteca va volar i es va alçar un centre cultural destinat a recordar la ciutat destruïda i les víctimes. Un dels generals que va defensar la ciutat va ser el general Moragues. A la sala Moragues del Born Centre Cultural de Barcelona hi va actuar, el passat nou d'octubre, Cris Juanico. Ara vos faré ontes. Hi vam anar. A més del concert, l'excel·lent músic i cantant menorquí va presentar el seu nou disc que duu el nom entremaliat de «f(a)usta». La biblioteca va desaparèixer, va reaparèixer una ciutat antiga i ferotgement castigada que s'ha reconvertit en un poderós, simbòlic, guanyador i preciós espai de resiliència. El mirall retorna als botxins la imatge d'una ciutat, d'una comunitat, que s'ha tornat a posar dreta. Juganer, canta: «No em facis ontes / alerta amb lo que contes». La veritat. Ho intentaré. Aniré alerta amb el que contaré encara que no tengui res a veure amb la cançó. Tons vermells. Magnífica posada en escena. Primer de tot surten els músics entre aplaudiments. Giovanni Giri, violí primer. La menorquina Blanca Coll, violí segon. Albert Romero, viola. Julià Borràs, violoncel. Joan Solà-Morales, contrabaix. La sala Moragues és totalment plena. Asseguts. La connexió del cantant ciutadellenc amb el públic és immediata i intensa. I natural. I càlida. És una de les qualitats de Cris. Pot actuar en un estadi davant cent mil persones o fer-ho en un bar de Ciutat Vella envoltat de vint-i-cinc espectadors. Pot actuar acompanyat d'una potent banda de rock o només abrigat amb una guitarra. O com avui. Fer-ho amb un quartet de corda. El que em fascina del cantant és que tenia un somni i el va perseguir. El va assolir i el va gaudir amb escreix. Quan la renou de la crisi econòmica semblava que el podia despertar del somni, s'ha anat inventant de nou sense que li caiguessin els anells i adaptant-se a les circumstàncies que ha entomat amb elegància i professionalitat. És el que sentim els espectadors del Born.
Cris em recorda el protagonista de la novel·la «Doctor Givago». L'adaptació reeixida als nous temps. «No em facis ontes, /alerta amb lo que contes. / Branques noves d'arangí / mos recorden es camí / descobert un mes de juny, / quan més et vull, / quan més t'estim. / Moment sublim. / Tens es meus ulls. / Tu i jo un embull. / No em facis ontes,..». Després del concert, un tast de cava i de vi català amb denominació d'origen Priorat. I una sorpresa final. Núria Ventura i Tòful Mus fent-nos ontes de la seva jubilació daurada que inclou passejades en barca, nedades de tardor, biblioteques, família, barbers xinesos i projectes fascinants de musicals que van sorgint a Menorca.
